Emigdi Subirats i Sebastià

Poble de plana, vall de la muntanya
porta del riu amb més cabal,
potser no sents la veu de les ones del mar?
La crida que engendra la vida natural?
No creus en grandeses ni pedres precioses
camines pas a pas, tot pensant.
No avances gaire
mi no és el moment.

Fas silencis llargs,
no acabes de voler expressar
clarament, les ansietats
dels teus fills que es van fent grans
i prenen noves dimensions.

Calles en ser al davant
de senyors d’altres indrets
que decideixen per tu mateix.
Agafen bona veu
paraules que convencen la gent.

Algun dia vindràs a despertar
dels somnis interns
que t’han adormit massa
i no et permeten…ser. 

2
A voltes, quan revius el passar de la història,
els records dels romans, els imperis ancestrals,
una mar que era ben nostra
i uns vies que portaven els guerrers,
és llavors quan la recança de la glòria
infinita envaiex els cels dels laments.

Eren temps de passatges gloriosos,
de teatres i circs, Virgilis i Marcials,
i la llengua mare, la llengua llatina,
mare de les cultures que abracen
des de les tendres aigüs de Jerusalem
a la Ibèria, Britànnia i les Gàl·lies.

Han volat les agitades centúries
s’han format les més falses nacions
les lluites marcades per les guerres,
la incultura ha gunyat moltes contrdes
amb llurs reis de ocolata sense seny,
mb el reialme del més injust poder.

Recordo encara els regnats de Cpesar
el domini de llurs amants passionals.
Sento encara l’ànsia de sentir-me romà
i dono un somriure als temps del passat.
El sol ha eixit aquest matí més clar
i escalfa el més flamant dels records.