Emigdi Subirats i Sebastià

Vents de memòria
apropen records de nits
enamorades. Una lluna plena
de carn escalfa
els més humans desigs
abans de la claror de l’alba.

Onades de sal
i aires de rosa,
la flor de la taronja!
Sento reviure l’aire,
respiro nobles perfums
de plantes verges.
encara hi ha un món pur
en el meu poble. 

Versos que escampen
noves líriques,
és la música d’un poema
rebel amb la injustícia
mentre ofereix un nou càntic.

Escolto la veu del silenci
els sons profunds i inexistents.
contemplo imatges fosques
i colors d’altres retines.
toco idees abstractes
oloro quelcom sense
 perfum classificable
Estic absent de sensacions
humanes. 

digues-me les paraules
que cal sentir
per enlairar el meu esperit
i acabar amb la desídia.

Rojos intermitents,
retraten rajos de foc.
S’ha encès el mónt!
Grisos perennes en els cels
avien la por.
La flama s’engoleix el món. 

L’hivern blanc,
el cel de les tristeses vanes
no arrelarà,
la infinita hereva del pecat
pairà la derrota dolorosa car
triomfen els ideals.
Lliures caminarem
pels àrids camps de sal,
una dolçor embriagarà
la victòria de la pau.