Emigdi Subirats i Sebastià

I
Unes mans molt tendres que escriuren versos,
uns cors ben savis qeu reciten poesia,
una vida ben humil que exalta el dur treball,
el seu destí una lluita ben constant
un ritme lent de bellesa clara.
Aquestes mans, aquesta consciència
uns estudis dels sentiments ara i aquí
– les flames i l’aigua- enllaçades
les hores del matí i la passió de nit.

Aquesta vida tan viva
que llegeix versos tan bells i tan vius
i dóna ganes per escriure
en uns moments en què el cor roman tranquil. 

II
Passen les hores, passen els anys
i broten les coses i es conreen
amb rapidesa.
No hi ha camins de roses
en els nostres divagars,
calen feixugues forces
a l’hora d’embarcar-se a viure
si de cas,
d’acord als ideals.

No es fonen les natures,
a voltes reviscolen
i perfumen les malalties fredes.
La terra roman viva
en la ploma d’escriptor idealista
que veu el futur dia a dia
i es carreguen els camins
que no porten enlloc.

Reviuen els rojos i els verds
en uns dies d’aire verge
lluny de fums contaminants.

III
Terra seca de muntanya
en una dolça primavera
vola el riu i el moixó navega
en la bella i meua plana deltaica.

Vola el temps amb ala fina
i el piular del rossinyol
fa brillar l’estiu que viu i dansa
en els balls al·lucinants del cel.

Són les tardors d’ara i de sempre
les fulles cauen roginoses
i l’escola reviu uns nous moments
quan l’oliva agafa el seu color.

Arriba una neu lleugera al cim
una fredor que endevina l’estat de l’esperit
uns arbres blancs i una terra perenne
una pluja que se’n va ràpidament.

Uns aiguamolls de dolça aigua,
un vent que baix de Cardó,
un Montsià que escolta els altres,
uns pobles que saben el seu sinó.

Avui el Maestrat ja escolta els seus germans.