Emigdi Subirats i Sebastià

Herois

Amb la directa embranzida dels herois
marquen les nodrides esperances
unes forces internes enlairades
en el mitjorn dels nostres dies silenciosos;
un exèrcit de plomes narradores
amb diverses accions valentes captivants.

No hi ha parany que acompanyi
els límits que embracen les justícies
en el crepuscle dels capvespres hivernals.
Sonaren els himnes més grandiosos
en les terres de grandeses recordades
amb la lírica d’instruments ben afinats.

Arcs del planeta on l’existència
escau, amb vents del nord que canten
un música de silencis contra l’aire
sonoritzat, ben paternal.
roman coberta la vena ancestral
que encadena i dóna sentiment arreu.

I tots en els nostres móns lírics
al límit pensatiu d’entretemps,
de tremoloses hores d’un hivern desesperat
i tardors esquitzades de rialles
en estacions sinceres dia i nit.
el vent no enganxa tots els misteris,
el vent no eixampla la flama del desig,
de nits estelades que l’`nima alteren
i raigs de sol reflectits en els vitralls.
Colors fantasiosos amb veus
de líriques de pètals de flors rosades
en moments de somnis complaents,
blanquejada idea d’un somni
quan la neu esdevé aigua només.

Arreu sento solament un bell perfum
que endinsa en el meu cos tots els records.

Respiren

Respiren els capvespres incandescents
pels aires invisibles dels nostres temps
unes onades fresques d’olors ben tendres.

Broten les roses anhelades,
diue adéu per une shores llargues
a les albes immaculades de l’hivern,
als rojos cels de núvols voluminosos
i les fosques nits sense estels.

Uns silencis innats de tants desitjos
unes llums inacabables de tant desig,
un anhel imperiós d’un altre estiu
quan les cardines enlluernen tot el cel.

I romandrem amb càntics d’esperances,
que conreen un amor encisador,
mentre la vida forma noves recances
– deliris dintre el cor -.
i els ocells piulen uns vells poemes,
i ens trobem en vies d’una il·lusió.

No
No a uns ulls observadors que dubten,
mirades candencioses que amauen,
nostàlgics sentiments desencisats. 
No imatges magnificents encisadores,
magnetismes irradiants dels estels,
fragàncies noves massa inconsistents.
Res de febres d’or per aquestes contrades
– no més castelles en l’aire-
sento altres desitjos en la ment.
Que entra la mar immensa en les entranyes,
els vents nocturns ben poderosos,
les nits de lluna perfumades.
Tot són il·lusions realitzbles
camins aliats d’un bon final.