Emigdi Subirats i Sebastià

Dimecres passat,  mentre em dirigia al meu lloc de treball a Amposta,  vaig sentir una entrevista a RAC1 amb el president de la coordinadora de protectores d’animals de Catalunya. Es queixava pel fet que hi ha un gran nombre de gossos abandonats  arreu del país, i va aportar unes xifres realment alarmants. Em va interessar el tema ja que sóc un gran amant d’aquestes criatures que són considerades com el millor amic de l’home. Em va venir al record el gosset que més m’he estimat, de tots els que hem tingut per casa. Li deien Husky, i era una mescla de husky siberià, que ens va regalar un alumne de l’acadèmia on treballo. Va viure sis anys amb nosaltres, en una època en què encara no teníem fills. Podria parlar de mil anècdotes seues, però en faré esment d’una en especial. Nosaltres vivim al camp, a la zona coneguda com la Raval del Pom, a un parell de quilòmetres de Campredó (Baix Ebre). Husky  (1997-2003) es va escapar  i va estar tota la nit de "ronda". Al matí següent estàvem molt preocupats perquè no apareixia, i va trucar la meua mare dient que havia acudit a casa d’ella (dins del poble) a les 8 del matí. Nosaltres fèiem la broma que havia anat a casa la "iaia" a esmorzar. A Husky li vaig dedicar un poema emotiu, amb el qual volia retratar la seua vivacitat. Es titula "El meu gosset":

El meu gosset és com un infant.
És molt trapella i quan
vol t’enamora, i és tendre,
dolç, amorós, encantador
i altres moltes qualitats.
Menja com un llop.
Mai no en té prou.
Salta i corre i se n’alegra
quan et veu. T’estima,
et llepa, que és la seva manera
d’expressar els sentiments.
És un company fidel,
que és de casa. Ell ho sap
i se n’aprofita. És amo
del seu destí, no un esclau.
Com ho demostra quan obre
la porta quan li escau.
Entra i surt, obre i tanca.
Ell disposa.
Té una vida molt ociosa.
Menja i dorm, corre i salta,
i es rasca.
Només s’altera quan veu un gat.

Va morir als sis anys, ja que tenia lismània i vàrem haver de sacrificar-lo, ja en un estat de deteriormanet avançat, en la que fou per a Araceli i per a mi una de les decisions més doloroses de la meua vida.
Un altre gosset encantador era Enriquet. El seu nom era, de fet, Luis Enrique, ja que va nàixer l’any en què el jugador asturià era una autèntica estrella al Barça, i acabava d’arribar de casa ben estranya. Tenia mala relació amb els altres gossos, però amb nosaltres era molt amorós.
També voldria fer esment de Colmillo (el nom li posà mon sogre i no li vaig voler catalanitzar per no causar-li un "trauma", a més "ullal" no m’agradava). Va aparèixer per casa una gossa que el venia a buscar com si fossin parella, la qual batejàrem amb el nom de Colmilla. Varen tenir 7 cadells, i recordo la cara amb què ens mirava quan veia que donàvem de menjar els seus fillets: ens estava dient gràcies! Un dia va caçar un conill a la serra i va baixar-lo a casa per a les cries. Era impresionant veure tantes boques devorant un conill, així com la gentilesa de la mare.
La relació amb els gossets a la nostra família ha estat sempre molt estreta. Ara en tinc quatre: Rebeca, Negre, Tarsan i Crispin. Tenen una gossera molt gran, amb quatre casetes adossades: una habitació per a cadascú!!!
Hauríem de seguir el consell d’aquell sensacional anunci de televisió que mostrava un abandonament d’un gos per part d’un propietari, a la vegada que ens donava un missatge molt clar: "Ell mai no ho faria". Crec que s’haurien d’endurir les lleis de protecció dels animals. Potser les botigues de gossos els haurien de vendre amb un xip posat, ja que seria una bona manera d’evitar molts d’aquests abandonaments.