Emigdi Subirats i Sebastià

L’apunt d’avui és molt especial per a mi ja que el dedico a una persona molt estimada. Cinta Tafalla i Fontanet era la meua iaia paterna i avui fa 100 anys del seu naixement. Va deixar-nos el 16 d’octubre de 2006, quan acabava de fer els 96 anys.
La iaia Cinta era natural del poble de Els Reguers, just a l’ombra de la muntanya de Caro. I va exercir de reguerenca tothora, tot i que la vida l’havia portat per motius laborals a Campredó durant la dura postguerra. Era filla d’Antònia i Blai, que treballava com a sepulturer al cementiri del poble. Es va casar amb el iaio, Daniel Subirats i Cortiella, el dia de Sant Andreu (30 de novembre) de 1929, i va tenir 6 fills: tres nois (Daniel, mon pare, Joan i Joaquim, ja difunt) i tres noies (Cinta, Pepita i Virgínia). Va exercir tota la vida de cabassera. Era un ofici artesà molt popular al seu poble, en el qual es va crear una important Cooperativa Cabassera a finals dels anys 1920. D’aquí bé el popular refrany: al Reguers cabassos, i a Aldover paners. Feia llata (tires) de la palma. I durant anys i panys va anar cosint aquests cabassos de palma matí i tarda, mentre escoltava les populars novel·les de la ràdio, els colobrots del moment. Algunes d’elles, Simplemente María o La Chica que vino de lejos, duraven més de 1000 capítols, que s’allargaven durant 4 o 5 anys de transmissió. N’escoltava un munt a diverses emissores regionals: Ràdio Tortosa, Ràdio Reus, Ràdio València, Ràdio Tarragona… Aquest és un veritable retrat d’un temps, quan moltes veïnes acudien al seu costat a l’hora de la novel·la favorita i l’escoltaven juntes i comentaven després la jugada. Parlaven dels bons i dels dolents com si fossin personatges reals, i convivien amb ells/es.
Personalment la iaia Cinta va ser molt important. Vàrem tenir una relació extraordinària sempre. Per a mi era impossible passar per davant de casa seua i no entrar a veure-la i xerrar una llarga estona. Era la meua confident, a qui li podia contar que tenia nòvia, els plans de canvi de feina, el que guanyava o les aspiracions futures. Si estava trist o content, il·lusionat o decebut. Va viure intensament el meu casament, l’11 de setembre de 1994, durant el qual la vàrem tenir al nostre costat en tot moment. La primera cosa que vaig fer aquell dia tan especial en llevar-me va ser trucar-li.
Sempre defensava les dones… les seues nores davant dels seus fills, ja que repetia que elles eren les víctimes, les que aguantaven la casa i els suportaven!!! També la meua dona, Araceli, a la qual va tenir molta estima des del dia que la va conèixer. La vaig portar a casa d’ella abans que a la dels meus pares!!!
Els seus darrers anys van ser durs, ja que sofria Alzheimer i la malaltia es va allargar moltíssim. Em dol el fet que no va poder gaudir dels meus fills, ja que tot i que els va conèixer físicament, ella ja no sabia ni qui érem. Se’ls hauria estimat moltíssim!!! Tampoc va viure la meua etapa d’escriptor, la qual segur que també l’hauria il·lusionada, ja que anteriorment havia viscut els meus estudis de llengües i les meues estades a Anglaterra amb molta il·lusió.
Avui toca recordar l’estimada iaia Cinta, en el centenari del seu naixement, tot i que no la tenim entre nosaltres. T’estimem, iaia!!!

PD. A la foto, la iaia Cinta amb la meua xiqueta Rosa als braços.