Emigdi Subirats i Sebastià

Un cap de setmana en família a una vila com Sitges  és recomanable, entranyable, perfecte, necessari… L’Araceli i jo havíem estat esperant aquests dies amb veritable anhel durant molt de temps i, sortosament, tot va sortir com estava previst. Necessitàvem de debò aquests dies de relax com a parella, ja que el nostre horari laboral actual és de veritable “insomni”. Personalment no em costa gens agafar estima pels llocs on estic vinculat laboralment. Ja em va passar amb Amposta, ciutat que, malgrat ser veïna de Campredó, no coneixia gaire abans de 1991 quan vaig obrir l’acadèmia d’idiomes, i en la qual he organitzat nombrosos actes culturals durant la darrera dècada. I amb Sitges estic vivint un idil·li personal que m’ompli moltíssim, ja que m’agrada molt l’institut on treballo i tinc molt bona relació amb els xavals i les xavales.
La Rosa i el Guillem ja demostraven estar molt il·lusionats quan els vaig anar a rebre a l’estació de Sant Vicenç de Calders, un punt habitual en la meua ruta quotidiana diària (ja me la conec pam a pam…). Temps d’arribar a la tranquil·la població marinera amb aires modernistes vàrem visitar l’IES Joan Ramon Benaprès, òbviament, ja que volia que l’Araceli i els xiquets veiessin el lloc on treballo i on em trobo tan a gust i tan motivat. Vàrem trobar-nos pel passadís el director del centre, el roquetenc Sam Valls, i vàrem intercanviar opinions sobre aspectes educatius i sobre la vida a Sitges. No deixa de ser curiós que un ebrenc dirigeixi el meu insti!!! Després vam anar a l’hotel Subur on ens hostatjàvem. No dic el nom del carrer perquè alguns usuaris no gaire afins ideològicament xalarien d’allò més!!! Però Déu n’hi do quina placa adornava l’esmentat carrer!!! El nom Subur (d’origen romà), en canvi,  acompanya qualsevol visita a Sitges, ja que està incorporat a immobiliàries, cafeteries, sabateries i tants negocis com vulguis… fins i tot l’escola de futbol de la població. Quant a la resta de la nit, vàrem gaudir d’una tranquil·la passejada pel Passeig Marítim abans de sopar en una esplèndida pizzeria, on vàrem provar pizzes força diferents de les habituals (a casa som força monòtons quant a l’elecció de pizza, un dels nostres menjars favorits). Els preus de Sitges són força prohibitius, val a dir. S’han volgut especialitzar en turisme de qualitat, però  pica i pica…
Dissabte al matí vam començar el dia de manera esportiva practicant el futbol al bell mig del passeig, Guillem mai es deixa la pilota del Barça a casa.  Després vam anar a veure Lo Cau ferrat. La visita a aquesta casa-museu mereix un apunt molt especial per l’impacte que ens va produir a l’Araceli i a mi, el qual redactaré tan prompte com tingui un moment. El nucli antic de Sitges és  una autèntica joia estètica. L’aire modernista et transporta enrera en el temps i t’ompli de tota mena de sensacions. Aquell color blanc d’antany que donava personalitat gran a les cases, aquell blau tan característic de Sitges…
El dinar corresponent va ser una altra delícia per al paladar, per la qual cosa vàrem decidir repetir el dia següent al mateix restaurant. Encara ens quedava la tarda pel davant. Vàrem tenir temps per fer la migdiada (quin plaer per als sentits…) i després vàrem anar de compres. El centre comercial sitgetà és força atractiu. Hi havia un ambient magnífic de dissabte, amb parelles amunt i avall amb els seus nadons, i també fent les compres oportunes. Diu que gastar en època de crisi és una manera de fer patriotisme!!! Ens va agradar de debò, i vàrem notar diferència gran amb d’altres poblacions de la Costa Daurada, que tenen un tipus de turisme basat bàsicament en sol, platja i borratxera. El sopar va ser més light, en un Pan’s&company, local  que sempre té la retolació en català, la qual cosa s’agraeix tal com està el panorama lingüístic al llarg de la costa catalana (m’equivoco, la llengua catalana està discriminada arreu i en perill de desaparició… ja sabeu la cançó).
Diumenge al matí l’endegàrem novament amb molta força, la que necessito per seguir el ritme de Guillem que volia jugar a futbol tothora. He de dir que la vora del passeig a la platja fa olor a pipí diumenge al matí, proba que la nit abans hi ha hagut festa on s’ha ingerit i s’ha tret força líquid al i del cos respectivament. És molt bonic veure un munt de bicicletes rodant en família aquest matí ociós tan assolellat, que no costava veure turistes anglesos prenent el bany. El dinar va ser out of this world. Ens havíem encomanat un arròs amb llamàntol que va ser tota una delícia per al paladar, i a un preu raonable ja que ens havíem allunyat de la zona platja, impossible per a la butxaca.
El diumenge la tarda vàrem anar a veure un partit de futbol del juvenil de la Blanca Subur. Varen jugar contra el Sant Sadurní d’Anoia i varen guanyar 5-0. La primera part va ser espectacular, amb quatre gols, un dels quals marcats per Mohamed, un alumne meu de primer de batxillerat. També hi jugaven altres alumnes com Francesc, Yeray, Éric i Ignasi, aquest darrer de la meua tutoria. Guillem va ser tot ulls mirant el partit, crec que ja s’hi veia amb una camiseta i pantaló curt competint. Jo vaig sentir una molt bona emoció veient aquells xavals competint i va ser com una mena de cirereta final a un cap de setmana esplèndid. Ja he pogut comentar la jugada amb els xavals…
Un tren atapeït ens va retornar a l’estació de l’Aldea. El record dels moments viscuts els he intentat resumir en aquest diari personal on line que tants cops em fa de confessor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!