Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Article de l’Associació Cultural Soldevila
El cap de setmana campredonenc ha estat de festa grossa i cultura en majúscules. El Curt redó, festival documental de les Terres de l’Ebre, ha aplegat més de 350 persones durant quatre nits a la plaça Tomàs Cardona, una fita molt difícil d’aconseguir fins i tot en poblacions molt més grans. A més, ens han visitat cinematògrafs d’arreu dels Països Catalans: Vic, València, Mallorca, Vilassar de mar, etc.; realitzadors/es de TV3 i TVE, i el president del FIC Cat (Festival internacional de cinema en català) que se celebra a Roda de Berà (Tarragonès). Quatre joves campredonencs: Oriol Gracià, Roman Aixendri, Josep Gutiérrez i Germà Machí, els quals mostren una obra incipient en l’àmbit documental i han aconseguit premis d’importància en molts certàmens d’arreu del país. Promoure la seua obra és l’essència del festival, que compta ja amb tres documentals de producció pròpia.
La fira Mestràlia, de luthiers, l’única del Principat i segona dels Països Catalans, ha portat a Campredó igualment constructors artesans d’arreu de la nostra geografia nacional: Gandia, Mallorca, Riudoms, Maresme, etc. Entre els actes programats destaquen els concerts nocturns de primer nivell: Xeic’s i Rauxa, enguany. Ha agafat regust templer amb la presentació dels capgrossos, que pretenen ser una pedrera cultural de la festa. Una extraordinària trobada d’instruments ha aportat bona música i festa gran, amb més de 300 afeccionats a la música tradicional que han omplert els nostres carrers d’alegria al so de gralla, gaita, dolçaina i sac de gemecs. La presència de la Mulassa de Valls va donar un gran caliu amb el seu ball espectacular. El Grup de jota ebrenca local va fer el seu debut, del qual ens congratulem totes i tots.
Tot un seguit de debats sobre com obrir-se pas en l’àmbit del cinema a Catalunya, els perills de les xarxes socials quant als i a les adolescents, la presentació de la plataforma digital de la Biblioteca Marcel·lí Domingo (la qual recomanem a tothom), presentació del portal informatiu ebrenc Surt de casa i del llibre El luthier Àureo Jaume Bel, van donar el toc més informatiu i acadèmic, al qual li donem gran importància en la programació. Tot plegat, molta activitat cultural que mereixeria ser notícia de la gran als mitjans de comunicació.
La fira Mestràlia, de luthiers, l’única del Principat i segona dels Països Catalans, ha portat a Campredó igualment constructors artesans d’arreu de la nostra geografia nacional: Gandia, Mallorca, Riudoms, Maresme, etc. Entre els actes programats destaquen els concerts nocturns de primer nivell: Xeic’s i Rauxa, enguany. Ha agafat regust templer amb la presentació dels capgrossos, que pretenen ser una pedrera cultural de la festa. Una extraordinària trobada d’instruments ha aportat bona música i festa gran, amb més de 300 afeccionats a la música tradicional que han omplert els nostres carrers d’alegria al so de gralla, gaita, dolçaina i sac de gemecs. La presència de la Mulassa de Valls va donar un gran caliu amb el seu ball espectacular. El Grup de jota ebrenca local va fer el seu debut, del qual ens congratulem totes i tots.
Tot un seguit de debats sobre com obrir-se pas en l’àmbit del cinema a Catalunya, els perills de les xarxes socials quant als i a les adolescents, la presentació de la plataforma digital de la Biblioteca Marcel·lí Domingo (la qual recomanem a tothom), presentació del portal informatiu ebrenc Surt de casa i del llibre El luthier Àureo Jaume Bel, van donar el toc més informatiu i acadèmic, al qual li donem gran importància en la programació. Tot plegat, molta activitat cultural que mereixeria ser notícia de la gran als mitjans de comunicació.
En canvi, com a contrapunt, de la mà de l’excèntrica Pilar Rahola, Campredó va ser notícia negativa pel tema dels correbous per la festivitat de Sant Joan la setmana passada. L’omnipresent periodista esmentada li va posar, com ens té acostumats, el seu gra escandalós de premsa groga, groguíssima, per deixar Campredó com uns bàrbars. Primerament, no és de calaix que només es relacionin els pobles menuts amb fets negatius que donen una imatge nefasta. Només sortim a la tele per ser qualificats com a cavernícoles!!! Campredó té la seua tradició als correbous i, igualment, té la seua activitat cultural, la qual, des de Soldevila, l’AMPA, l’Associació de joves i altres associacions intentem que sigui ben ferma i amb molt de caliu. Hauríem de qüestionar-nos per què passen aquestes coses, per què les notícies carregades de morbositat són les úniques que serveixen per informar sobre els pobles menuts de vora l’Ebre.
La Rahola no coneix Campredó, no entén la nostra idiosincràsia i no li importaria la nostra tasca cultural, ja que només li importa crear polèmica pel xantatge de l’audiència. Només va tenir interès en llençar la seua bilis per una imatge d’un bou amb foc a les banyes (imatge que, per suposat, mereix un posicionament a fons per part de Soldevila, per al qual no tenim espai en aquest article), sense interessar-se per la gent d’aquest poble i per tota una tasca educativa-cultural-lúdica-esportiva que hi té lloc, la qual no ens retrataria precisament com una societat bàrbar. Els titulars de periòdics poderosos del país ens han retratat molt negativament, mentre que uns titulars sobre el fet cultural campredonenc ens enlairaria. Malauradament els fenòmens culturals i la vida quotidiana (el dia a dia d’una societat treballadora i conreadora d’amistats i de dinamisme) no troben mai el seu lloc a les portades de publicacions que només premien la morbositat.
La Rahola no coneix Campredó, no entén la nostra idiosincràsia i no li importaria la nostra tasca cultural, ja que només li importa crear polèmica pel xantatge de l’audiència. Només va tenir interès en llençar la seua bilis per una imatge d’un bou amb foc a les banyes (imatge que, per suposat, mereix un posicionament a fons per part de Soldevila, per al qual no tenim espai en aquest article), sense interessar-se per la gent d’aquest poble i per tota una tasca educativa-cultural-lúdica-esportiva que hi té lloc, la qual no ens retrataria precisament com una societat bàrbar. Els titulars de periòdics poderosos del país ens han retratat molt negativament, mentre que uns titulars sobre el fet cultural campredonenc ens enlairaria. Malauradament els fenòmens culturals i la vida quotidiana (el dia a dia d’una societat treballadora i conreadora d’amistats i de dinamisme) no troben mai el seu lloc a les portades de publicacions que només premien la morbositat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que sí que els hi dic és que s’hi acostin, que vagin a les Terres de l’Ebre, però que no ho facin com a turistes, que ho facin amb obertura de mires i no quedant-se enquadrats en el seu món i coneixeran la seva gent de primera mà i no a travès de la mirada d’una altra persona.
He estat moltes vegades a les Terres de l’Ebre (no tantes com jo voldria, però pitjor seria no venir mai) i sempre m’hi he sentit molt ben tractada i m’he topat amb una gent oberta, alegre i amable. (Bé, d’acord, jo quan vaig cap enllà em poso el meu millor somriure a la cara i hi vaig amb una predisposició d’alegria i d’entusiasme que, m’imagino es deu transmetre).
És veritat que no m’agraden els correbous, però, m’agrada la Jota, el Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, la Montse Castellà; la literatura ebrenca (Jesús Moncada, Francesca Aliern, Sebastià Juan Arbó, Jesús Maria Tibau, Estrella Ramón, Gerard Vergés,…); m’agraden els pastissets de Tortosa, els arrossos i els musclos del Delta de l’Ebre; m’agrada l’ambient de festa i de germanor que es respira durant la plantada i la sega de l’arròs a Deltebre; m’agrada la Festa del Renaixement, m’agrada entrar a les botigues i sentir aquelles sensacions que em porten bons records d’infància; m’agrada passejar pel mercat de Tortosa; m’agrada contemplar lo Riu; pujar a la barca a Miravet i passejar per l’Ebre; visitar les coves de Benifallet; però sobretot, m’agrada molt parlar amb la gent. La llista de coses que m’agraden és interminable; i, malgrat que no m’agradin els correbous, si ho poso tot en una bàscula evidentment que queda molt desequilibrat el que m’agrada i el que no m’agrada.
Tenim una gran tendència a posar etiquetes de seguida i a fer judicis sobre els altres d’una manera lleugera i ràpida; recordo un proverbi xinès que deia una cosa així:
“Abans de parlar del teu veí, camina un mínim de tres anys amb les seves sabates”.
Bé, Emigdi, m’he allargat molt, però ho duia al pap.
Una abraçada,
Janet
PD: Tinc un mono… fa mesos que trepitjo terra ebrenca!! :O)