Emigdi Subirats i Sebastià

Davant de l’escassetat de moneda fraccionària, la majoria d’ajuntaments catalans van emetre el seu propi paper moneda amb l’objectiu de suplir aquesta mancança. Els governs locals s’emparaven en la modificació de la llei municipal catalana del dia 9 d’octubre de 1936, la qual els donava capacitat organitzativa autònoma en diversos àmbits de la vida local, entre ells l’econòmic i administratiu. No és que tinguessin capacitat per emetre moneda legal, sinó que el que feien era garantir un dipòsit en bitllets oficials que posteriorment era convertit en paper moneda local fraccionari.

Les autoritats republicanes, representades pel Comitè de milícies antifeixistes, varen emetre uns vals intercanviables per queviures i productes de primera necessitat i uns altres amb valor nominal de deu, cinc, dos, una pesseta i cinquanta o vint-i-cinc cèntims. Aquestes emisions van posar-se en circulació l’11 d’agost de 1936, però l’1 de setembre els vals intercanviables, o vals en espècies van, quedar anul·lats, de manera que només van quedar en circulació els vals en efectiu. La posada en circulació d’aquest paper moneda no es va fer efectiva fins el mes de novembre de 1937[1], sis mesos després de ser aprovat pel consell municipal, i va durar fins que un decret de principi de l’any 1938 del govern central presidit per Manuel Azaña va posar fi a la circulació d’aquests bitllets locals. És a dir, que entre una cosa i l’altra, van ser pocs els mesos que es van mantenir en circulació.

 No deixa de ser curiós el fet que des de la pedania de Campredó es va realitzar el servei d’encunyament de moneda, tal com es feia als municipis independents del voltant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!