Emigdi Subirats i Sebastià

JUSTIFICACIÓ D’AQUEST ESTUDI

El 2001, amb la novel·la Tomàs Serra, vaig realitzar la meua primera aproximació literària al conflicte bèl·lic de 1936-1939, un tema que des d’una edat molt jove m’havia apassionat veritablement. Vaig voler fer un cinc cèntims dels quefers ciutadans durant la dura postguerra a causa de les petjades que havia deixat la terrible i inhumana guerra. L’any 2002, vaig coordinar el llibre Campredó orígens i actualitat[1], en el qual vaig redactar diversos capítols sobre  els esdeveniments succeïts durant els convulsos anys de la II República (1931-39), els de la Guerra civil (1936-39), i novament les conseqüències derivades d’aquest violentíssim conflicte armat i fratricida, el qual havia de marcar profundament el futur col·lectiu tant de Campredó, un poble menut de la riva final de l’Ebre, com el del conjunt dels Països Catalans.
Vaig sentir-me orgullós de posar al descobert dades de caire local que tenien un notable interès històric, a la vegada que vaig obrir la porta a la possibilitat de realitzar nous estudis que m’aportessin informació destacada sobre un període dramàtic per a tota la ciutadania. De fet, vaig guardar en ment durant molt de temps la realització d’un estudi acurat sobre la participació campredonenca a la rebel·lió del 6 d’octubre de 1934, en què va proclamar-se l’Estat català per part del President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, atès que hi havia dades d’interès remarcables que calia difondre per tal de poder entendre millor el nostre passat col·lectiu.
L’any següent, el 2003, vaig publicar la novel·la Expedient 3295

[2], sobre la vida del meu iaio matern, Ramon Sebastià i Cid, conegut com a Ramon de Teixó, que va morir com a presoner de guerra el 13 de març de 1941, víctima de tuberculosi, a l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla de la capital de la demarcació. Vaig tenir l’oportunitat de  consultar la seua auditoria de guerra a l’Arxiu Històric de Tarragona, la qual cosa va permetre tornar-me a endinsar en els quefers del període bèl·lic al nostre poble.

Durant aquesta primera dècada del segle XXI vaig endegar els meus intensos estudis sobre la literatura ebrenca de l’exili. Molt especialment, vaig  centrar-me en les figures del poeta anarquista riberenc Roc Llop i Convalia (Miravet 1908 – Vitry sur Seine 1996); el memorialista i cronista Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907 – Barcelona 1995); el polític d’Izquierda Republicana, maçó i novel·lista Àlvar Pasqual-Leone (Vinaròs 1896 – Ciutat de Mèxic 1965), i l’intel·lectual catalanista jesusenc Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), que va ser un dels polítics claus del Consistori tortosí durant el conflicte bèl·lic, atès que  va encarregar-se de salvar el patrimoni de la catedral i del museu. Vaig publicar dos llibres[3] sobre la seua trajectòria política i literària, i la seua obra periodística. Analitzant acuradament els seus quefers polítics, vaig entrar en contacte directe amb aspectes humans i culturals de la guerra que desconeixia per complert, els quals van incentivar encara més la meua curiositat.  

El 2009 li va tocar el torn a Dies d’anhels[4], escrita conjuntament amb l’amic i escriptor ampostí Rafel Duran. Es tracta d’una novel·la basada a l’Amposta del període bèl·lic, a partir de les experiències d’un regidor d’ERC del Consistori ampostí, en Joan Talarn i Talarn. Vaig tornar a tenir a mà informació molt destacada de la situació viscuda al front de l’Ebre i de la vida camperola sota el perill immediat de les bombes. It goes without saying[5], expressió introductòria en llengua anglesa, el treball literari em condueix un i un altre cop a aquest duríssim període de la nostra història que tant em motiva.

L’enregistrament del documental Els xiquets de la Guerra (obra dels joves documentalistes campredonencs: Roman Aixendri, Germán Machí Caballé i Josep Gutiérrez, coordinats per Germán Machí i Castells), que  va estrenar-se en el marc del Vè festival Curt-redó 2012 a Campredó, va ser molt ben rebut per les nombroses persones assistents. El testimoni dels nostres iaios i les nostres iaies va ser veritablement colpidor. Vaig pensar, doncs, que calia fer un estudi força més aprofundit sobre aquests duríssims anys, atès que seria indubtablement d’interès ciutadà.

Aquest any 2013 justament es compleix el 75è aniversari de la Batalla de l’Ebre. La ciutadania campredonenca, a causa del lloc estratègic on està situat el poble, en el tram final del riu Ebre, va viure intensament el duríssim període bèl·lic, així com els llargs mesos de preparació de l’esmentat episodi històric, clau en la nostra història nacional.

A la torre templera de Font de Quinto s’han conservat al llarg d’aquests  anys uns grafits que varen realitzar uns soldats republicans i d’altres de nacionalitat belga, que eren membres de la Unité IV del batalló La Marselleise, de les Brigades Internacionals. És obvi que és un document històric que cal estudiar i donar-li un ressò adequat, ja que no hi ha molts edificis que guardin grafits d’aquesta mena.

L’Associació Cultural Soldevila va creure oportú organitzar unes jornades d’homenatge a les Brigades Internacionals durant el mes de maig de 2013 per commemorar aquesta efemèride de tanta importància històrica.  Soldevila porta a l’ADN l’ideal de posar  Campredó al mapa en aspectes culturals i de dinamització social. Vaig escriure una menuda obra de teatre, I varen ressonar llengües i canons, sobre la relació que van tenir els brigadistes amb Campredó per tal d’estrenar-la a la pròpia torre medieval. Una recreació històrica del pas de l’Ebre per part de l’exèrcit republicà, diverses conferències sobre la cruel batalla i la presentació d’aquest recull històric, van donar format a unes jornades d’estudi i reconeixement històric amb l’esplèndid segell cultural de Soldevila.

En aquest llibre, he recollit i sintetitzat les dades de més interès de l’esmentada monografia sobre Campredó. A la vegada, he cregut necessari incloure unes pinzellades en forma de primer i darrer apartat del llibre sobre la situació social i política de principis de segle XX, que va portar directament al conflicte bèl·lic, així com, igualment, sobre les conseqüències dramàtiques que va suposar la instauració d’un règim totalitari, amb un dictador que lluïa la frase de Caudillo de España por la gracia de Dios, que va fer assassinar per motius polítics i ideològics fins als darrers respirs  de la seua sanguinària vida el 20  de novembre de 1975. L’abans i el després permeten mantenir viu el retrat de la il·lusió republicana, amb el daltabaix corresponent del  període bèl·lic i del feixisme imperant  durant més de tres dècades.

 La premsa tortosina de la guerra va servir-me com a principal font d’informació. Cal tenir en compte que la recerca d’informació sobre un poble menut, pitjor encara sense municipi propi, comporta el fet de trobar-te amb moltes llacunes informatives i  amb informacions molt separades amb el temps, cosa que dificulta òbviament la seua  contextualització.  

La maleïda guerra havia sembrat els seus fruits dramàticament en forma de mort, destrucció, penúria social, exili i totalitarisme. Ens queda desitjar que un conflicte armat d’aquestes dimensions mai no torni a succeir als Països Catalans, a la vegada que volem mostrar la nostra solidaritat amb totes les persones  que sofreixen la crueltat de les guerres en qualsevol indret del nostre planeta. En el moment de redacció d’aquest llibre la ciutadania d’estats com Síria, Lívia, Iraq o Afganistan es troba indefensa sota les bombes o els actes d’inacabable violència armada, davant també de la interessada passivitat  de les potències internacionals.

En la nostra memòria, com a homenatge a tothom qui va sofrir aquesta inhumana  i cruel Guerra civil, queden els extraordinaris i sentits versos del poema d’A. Correig Massó, situat al monument a la pau al municipi de Pinell de Brai (Terra Alta), en un dels indrets on van viure’s els moments més dramàtics de la més sanguinària de les batalles:

Tu que ets enfront meu

també en trinxeres,

qui ets?

Potser algun jorn

ens hem donat la mà

i ara dins el palmell

portem una arma.

Ni que enfront meu

no puguis escoltar-me

t’anomeno amb un nom…

el de germà.

Campredó, agost de 2012

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!