Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Ahir a la tarda vàrem anar en família a berenar al nou local que la cadena Viena ha obert al centre mateix de Tortosa, a l’edifici de l’antic mercat del peix. El local estava ple com un ou, amb la qual cosa sembla que serà un negoci força rentable, molt important en època de crisi com l’actual. M’ha agradat força la decoració i també com ha quedat la restauració d’aquest emblemàtic edifici que feia tants d’anys que estava en ruïnes, al qual semblava que no se li trobaria mai l’ús addient.
Resulta que els menús estan redactats en llengua catalana, vés per on! També, tots i cadascun dels rètols que anuncien qualsevol indret del local. Els cambrers i les cambreres atenen amb la llengua de la terra, i no has de repetir quatre cops que vols un tallat com en tants altres locals avui dia, malauradament. Al cobertor que posen a cada safata hi ha una explicació acurada sobre la història de l’edifici i els diferents canvis que ha sofert amb el pas del temps (amb imatges incloses), la qual està escrita en la llengua de Ramon Llull i Mercè Rodoreda. A tots els ordinadors s’anuncia acuradament d’on prové el menjar, la manera en què s’han elaborat els entrepans, el tipus de pa i forn, els utensilis que usen, i altres explicacions de notable interès per als clients i les clientes. Resulta que també s’anuncia amb la llengua que em varen ensenyar mons pares quan vaig nàixer (en llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bebia, en llemosí al senyor pregava cada dia i càntics llemosins somniava cada nit, e quan me trob sol e parl amb mon esperit, amb llemosí li parl que llengua altra no sent, e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten més raons al centre de mon pit. Ix doncs per expressar l’efecte més sagrat, que puga d’home ingrat gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, que em tornes les virtuts de ma innocenta edat…).
Els entrepans eren ben saborosos i hem pogut menjar en un clima distès i sentint-nos veritablement a casa. També amb la il·lusió de veure un edifici representatiu del patrimoni de la ciutat que ha recuperat l’esplendor d’antany.
Aquest post que m’ha fet il·lusió de redactar de ben segur que no li hauria passat pel cap a cap blocaire d’Itàlia, d’Espanya o de França. Per a ells i per a elles, tot el que he explicat és la cosa més normal del món.
PD. La foto és del bloc de la Marfanta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que locals així surtin de la terra com bolets. Igual si té èxit altres s’apunten a la manera de fer i d’aquí uns anys ens trobem que els locals siguin més del territori, més catalans i respectuosos amb el terreny que xafen.
El que ben segur que ningú desitgem és que desapareguin. Anirem a fer una visiteta, al de Tortosa encara no he anat, encara que als de Tarragona es menja molt bé. Malgrat, no m’he fixat amb la llengua que usen. Sóc del que no hi ha…