BÀRTEK D?ERIK SIENKIEWICZ
– I ara senyores i senyors, ha arribat el
moment estel·lar que tots vostès han estat esperant durant les dues hores i
escaig que ja portem d?aquesta emotiva vetllada literària. D?aquí uns instants
s?hauran esvaït tots els seus dubtes i s?hauran complert o no les seves
habituals prediccions personals, les quals són ben lliures de realitzar atès
que és de les poques coses per les quals encara no han de pagar impostos. Un
any més se?ns presenta aquesta nit de Santa Llúcia com a veritablement
històrica, atès que tenim l?honor de celebrar la gran festa de les lletres
catalanes per primer cop en l?incomparable marc panoràmic del Castell de la
Suda de la ciutat de Tortosa. L?obra guanyadora de la present edició,
concretament la trenta vuitena, del Premi Sant Jordi de narrativa, que atorga
com cada any Òmnium Cultural i que ha comptat com ja ens té acostumats amb un
jurat del màxim prestigi literari i cultural (no repetiré el noms dels seus
membres donat que ja n?he fet esment anteriorment), porta com a títol: ?Bàrtek?.
Havia estat presentada sota el significatiu pseudònim de Cristòfol Despuig, eminent cavaller i literat renaixentista que va veure la primera i la darrera
llum aquí vora l?Ebre. Un cop oberta la plica, de ben segur que vostès ja no
poden aguantar més la seva curiositat, el gran guanyador de la nit és el novel·lista tortosí Domènec
Mulet i Subirats.
L?esclat de joia entre el públic
asssistent va ser immediat i fulgurant, dels que de debò fan història. De ben
segur que no era per a menys, a una jove patum de les lletres locals li havia
estat concedit el màxim guardó literari de l?any en llengua vernacla. El símbol
dels símbols per a tots aquells que gaudeixen jugant amb la confecció amb més o
menys encert d?històries de ficció. Per
al jove escriptor, tot varen ser besades, abraçades sinceres, felicitacions
cordials, paraules d?elogi i cops amables de reconeixement a l?esquena.
En Domènec Mulet no cabia a la pell. Va
rebre el xec amb els trenta-sis mil euros de mans del Molt Honorable Josep
Bargalló, Conseller en Cap de la Generalitat, que com no podia ser d?altra
manera va confessar ser admirador seu i
un lector habitual dels seus contes i poemes, sobre els quals va realitzar una
intel·ligent dissertació. L?heroi de les lletres, la viva imatge de la satisfacció,
va fer un discurs virtuós, carregat d?adjectius nobles amb els quals demostrava
un perfecte domini de la llengua pròpia. Es va recordar també de cadascun dels màxims literats tortosins i
ebrencs que havien contribuït i de quina manera a enriquir la literatura
catalana al llarg dels segles. En canvi, i per a sorpresa de propis i
d?estranys, es va negar de manera taxativa a fer cap comentari sobre el relat
guanyador, donat que preferia deixar la crítica en mans dels experts.
Era
el moment de glòria que tantes voltes havia somniat. Significava
popularitat, projecció nacional i
internacional, la consagració definitiva. Significava tantes coses. Havia fet
el cim, com l?Óscar Cadiach allà per l?any 1984, i calia que tot el país ho
sabés com en aquella nostàlgica efemèride de l?Himàlaia. Res ja no el podria
aturar. Cap certamen literari se li resistia. Als seus 25 anys, la seva
fulgurant carrera com a escriptor no semblava conèixer límits. A l?adolescent
promesa literària que quan acabava d?arribar a la majoria d?edat havia rebut el
prestigiós premi ?Carles Riba? de poesia (en un acte solemne com el que acabava
de viure), set anys després ja no li quedava gairebé cap guardó de pes a
aconseguir. Aquell jove afeccionat a les lletres, que s?havia alletat en un
territori considerat com la perifèria de les perifèries, havia triomfat amb
totes les de la llei i ara calia que li retessin honors de vertader faraó
literari.
El dia següent gairebé es va esgotar la
tinta amb la publicació de cròniques i més cròniques sobre el contingut de la
novel·la i les seves majestuoses expectatives. Les varen acompanyar, per
suposat, amb la redacció exhaustiva de l?impressionant currículum del novell
autor. Tampoc no hi varen mancar les declaracions de principis d?altres notables
escriptors del moment, ni les dels savis polítics de torn que asseguraven
haver-se llegit la seva incipient obra lletra a lletra. El dia següent, doncs,
en Domènec Mulet s?havia convertit en l?actor principal d?una comèdia mediàtica
que acabava de donar el xiulet d?inici i que prometia un nodrit repartiment
d?engrescadors fascicles. La cara d?immensa felicitat que reflectia la foto
oficial de totes les capçaleres dels rotatius venia a retratar el talent innat
d?un autèntic artista de les lletres. Les imatges eixien joioses per tots els
punts dels quioscs durant uns quants jorns. Els principals capitosts de la seva
editorial es fregaven les mans i donaven mostres de considerar-ho com a un èxit
col·lectiu.
El jove escriptor havia passat la nit en solitari en una de les elegants
habitacions del Parador de la Suda, des de les quals es podia contemplar la
circulació suau del flumen sota
aquella nit estelada (llenguatge poètic per a una nit que s?ho valia).
Acostumava a voler dormir sol la nit que rebia un premi literari de
consistència. Era com una mena de reclusió imprescindible que li servia com
a mecanisme de reflexió i de digestió.
La festa havia acabat a altes hores de la matinada i havia agafat la son amb
una extraordinària dificultat. El lleuger maquillatge del matí, però,
dissimulava a la perfecció la bossa que se li havia anat dibuixant per sota els
ulls. Es va disposar a conduir el seu modern Ford Mondeo platejat, després
d?haver-se acomiadat dels cambrers que li havien servit un esmorzar molt lleuger
amb la seva ja característica amabilitat
i elegància.
La cara li va empal·lidir de sobte i es va convertir en una austera
caricatura de la felicitat física. L?èxit se l?havia menjat amb extremada
rapidesa, car no trobava el dispositiu adient per poder-lo pair adequadament.
Va arribar a casa deu minuts després, on va trobar una emocionada Anna que el
va rebre amb els braços oberts. Tot eren preguntes senzilles i amb resposta ben
coneguda. En Domènec Mulet necessitava imperiosament prendre una dutxa ràpida,
tot i que ja havia assaborit el suposat plaer de l?aigua quan s?havia llevat al
luxós hotel feia poc més d?una hora. L?Anna li va suplicar amb veu amorosa un
tendre:
– No tardis.
En trobar-se sol i nu davant d?una
transparent aigua freda, tot el cos li semblava que estava decorat amb
l?atzíaca lletra P. La P li recorria cadascuna de les venes, les neurones, els
músculs, els óssos, els nervis, les vèrtebres, les costelles, les falanges, les
artèries, els ventricles i tots els altres òrgans corporals. I l?aigua, que és
font de vida, no podia netejar absolutament res.
A en Domènec Mulet li havia caigut de sobte el món als peus. I havia d?anar
al llit, i havia de complir com un tigre afamat amb els deures maritals que en
una jornada tan assenyalada eren de menester. I va eixir del bany tot nu per
trobar-se amb una amant esposa que s?havia endolcit la pell amb fragàncies
impregnades d?erotisme. Ella havia preparat a consciència un viatge cap als
estels més llunyans, en el qual tenien el repte intrínsec de superar els límits
fronterers de la Via Làctia. Ella es va convertir en la directora sense títol
d?una orquestra que no trobava el ritme. I és que en Domènec Mulet no
aconseguia moure un múscul. L?aturada femenina va anar seguida d?un novament
tendre:
– No passa res.
De ben segur, que la causa del fracàs passional era la tensió que encara
portava acumulada amb les emocions inacabables de la nit anterior. Aquella
tibantor corporal havia fet reprimir els impulsos innats i efervescents que els
humans sortosament hem heretat del Déu Eros, patró en temps passats de l?amor i
del desig, i avui dia del sexe i tot.
L?Anna va saber com de costum estar al seu lloc. Sabia ser l?amant amorosa,
l?amiga comprensiva, la companya ideal tant dels moments agradables com dels
penosos. Haurien d?esperar-se fins que el sol se n?anés a dormir, quan només hi
hagués espai per als pensaments personals i les passions de parella, i els
capficaments materials s’haguessin esvaït del tot. Quedava pendent doncs la
celebració matrimonial de l?èxit més gran dels que es fan i desfan., i només
podia ser amb un acte de devoció corporal en el qual el plaer dels instints
s?alimenta amb l?aperitiu, el primer plat, el segon i les postres.
A mig matí, però, el varen requerir amb urgències des de l?editorial. El
viatge a Barcelona va ser tortuós, i no només perquè va haver de pagar l?impost
revolucionari diari que suposen els inacabables peatges. Els seus pensaments
giraven i giraven entorn a un mateix remordiment, i no era precisament que no
tindria nit boja de sexe. Una tarda avorrida i estressant, amb un seguit
d?agitades i sorolloses reunions, el va
acabar d?enfonsar moralment. Va obrir la porta de la cambra número 341 de
l?hotel Barcelona-Sants quan passaven tres minuts de dos quarts d?onze de la
nit. La seva única demanda havia estat:
– Si us plau, no em passeu trucades a deshora.
A les 8 del matí en punt, va sonar estrepitosament el telèfon. L?Antoni
Bassas, el predicador matinal per excel·lència d?aquest país, es disposava a
entrevistar en moment de màxima audiència l?heroi literari de la temporada. La
veu d?en Domènec Mulet va sonar sumptuosa: les explicacions perfectes, els
coneixements literaris impressionants, la projecció de la seva carrera
immillorable, el perfil d?escriptor culte i modern contrastat. Els oients del
?Matí de Catalunya Ràdio? també varen dir la seva i de quina manera. Qui no
havia predit que el jove tortosí (darrerament també en diuen ebrenc) arribaria
a conquerir l?Everest de les lletres catalanes amb tanta facilitat? Tothom
havia llegit alguna de les seves incipients obres de joventut, i ja n?havien
predit els resultats. Catalunya sencera semblava contenta amb el diamant en
brut de les lletres que acabaven d?entronitzar.
Un Domènec Mulet molt distint va col·locar el
telèfon en el seu lloc, i va recobrar la viva imatge de l?ensopiment. Tenia al davant un dia carregat
d?estrès. Al despatx de l?editorial, les trucades eren un no acabar: per una
línia li parlava el corrector atabalat, per l?altra l?implacable assessor
editorial, i quan s?havien dissipat les seves veus malignes encara hi havia
temps que poguessin dir la seva l?assessor de l?assessor i el corrector del
corrector.
Al vespre, finalment va agafar l?A7 que li havia de fer oblidar alguns dels
maldecaps de la turbulent jornada a la gran urbs.
L?Anna l?esperava més bella, amable i comprensiva que mai. La proposta de nit
hagués estat més que temptadora en altres jorns d?altres temps més anònims. Una
dutxa plegats havia d?alliberar-lo de totes les preocupacions professionals i
li faria emprendre un viatge fascinant cap a l?univers fastuós que és el cos
humà. Res tampoc no podia funcionar. L?Anna comprenia perfectament l?abast dels
compromisos socials i la pressió en què el seu company es trobava immers.
En Domènec Mulet va llevar-se de
matinada, sense fer cap soroll per no entorpir el son profund de l?Anna. Es
digué el típic: autopista amunt, aquest
cop. L?editor l?esperava amb candeletes a dos quarts de deu al cèntric carrer
Vilamajor del cap i casal. La conversa era inexistent. Era un monòleg
unidireccional i ple d?expectatives creixents, que comptava amb un oient
silenciós que tenia l?agenda atapeïda d?actes amb els mitjans de comunicació:
Diaris, diaris gratuïts, revistes, setmanaris, magazins sensacionalistes, fulletons, cadenes de televisió,
programes escombraria, ràdios cultes,
ràdios que no ho són tant, etc.
Una trucada li va portar la bona
nova de la traducció immediata de la seva novel·la al finlandès. Aquesta era
una formidable notícia, ja que entraven en una cadena que només acabava de començar. Una crònica d?un
famós rotatiu centenari barceloní el situava a l?alçada de l?Umberto Eco, un
lletraferit transalpí que havia col·locat la mort en nom de rosa en un monestir
catòlic medieval, i de l?il·lustre colombià i comunista Gabriel Garcia Màrquez,
que havia narrat amb excel·lència una centúria de solitud aguda la qual havia
fascinat els grans tècnics de la literatura. Poc després va assabentar-se que
ni més ni menys que el New York Times
estava disposat a pagar a preu de caviar un article que portés la seva
signatura. I no s?acabava tot aquí, la CNN, la poderosa cadena televisiva de
les guerres en viu, havia sorprès tothom amb l?obertura del capítol de les
notícies culturals amb cinc minuts i quaranta segons dedicats a la novel·la guanyadora del Sant Jordi, que
prometia tota mena de virtuts. En Tolkien, per molts anells que hagués escrit,
i en Harry Potter, per molta màgia amagada o descoberta, havien passat de sobte
a ser actors secundaris de la història literària recent. El boom no semblava
tenir possible aturador, i el rostre de fabricada felicitat d?en Domènec Mulet
en ser entrevistat a l?esmentada emissora de les bombes en directe, en la qual va
poder lluir el seu excel·lent accent adquirit a Oxford, era la viva
representació del triomf del talent.
La cara d?alegria es va fondre en un tres i no-res. Mentre conduïa per esma
se li varen anar encongint les faccions. No es trobava gens bé. Un profund mal
d?estómac el va fer aturar al primer Centre d?atenció primària que va trobar en
direcció Tarragona. No li varen poder aturar ni els vòmits ni la diarrea durant
més d?una hora. Gastroenteritis aguda. Aigua fosca. Calia anar en compte amb
una més que probable deshidratació
sobtada. De fet, havia ingerit poca cosa en un dinar mig d?homenatge amb altres
companys de gremi que no havien tingut tanta sort com ell. Va tornar agafar el
cotxe, malgrat els problemes intestinals. En arribar a casa va haver de visitar
el lavabo immediatament.
Li calia una dutxa sol, l?Anna aquest cop no es va oferir a acompanyar-lo.
I mentre l?aigua li anava caient per tot el cos li semblava veure
reflectida la lletra L. Observava atònit
com es formaven eles per tot arreu. Tota la seva ment estava aclaparada per una
lletra, la que encapçalava mots com: lleixiu, llimona, lleó, llanterna, lavabo
i… lícit.
L?Anna li va donar novament un tendre petó de bona nit, i li va recordar
que si necessitava qualsevol cosa la despertés. Cinc voltes va haver d?anar a
can Roca durant la matinada, i cada cop va contemplar atònit una sèrie de
dibuixos arreu de la ela. La son a
estones va aconseguir esborrar la maleïda idea que la lletra representava. I a
les 8 del matí de nou les emissores de ràdio més culturals volien esbrinar com
digeria l?èxit, i de nou l?editor
entusiasmat va fer-li una llarga dissertació d?allò que els esperava, després
d?informar-li que hi hauria una versió noruega de ?Bàrtek?, la novel·la del
segle. A les 11 ja estaven aparaulades la versió sueca i la danesa, i molt
probablement no tardaria a signar-se la islandesa. Ja no quedaven doncs països
nòrdics fora de la seva òrbita estel·lar.
Aquell mateix matí el suplement de cultura del diari ?Avui? havia publicat
un extens i excel·lent dossier laudatori sobre la seva persona i la seva
carrera literària, s?havia esplaiat amb les atapeïdes jornades que s?estaven
preparant a la Universitat Rovira i Virgili per explicar acuradament el seu
potencial literari, i havia donat fe del sorprenent i inaudit interès
internacional que havien demostrat per un escriptor guanyador per naturalesa,
la qual cosa no passa amb gaire freqüència amb els literats de casa nostra.
La incontinència gàstrica se li accelerava. Va haver de tornar a la dutxa un altre cop. Se sentia brut, d?olor,
de pell i també… d?ànima. L?aigua portava implícita la purificació del cutis
humà, però una forta, negra i majúscula lletra A s?apoderava del seu cos aquest
cop.
–
Em tornaré boig ? pensava – o
més bé ja ho estic, o no tardaré a estar-ho, o no ho sé.
Tot plegat
era una autèntica follia personal que s?anava inflant a passos accelerats, i de
la qual no semblava que hi hagués
possible escapatòria. Els alts i baixos que caracteritzen els capricorn
dissenyaven un esquema infranquejable: alts públics, baixos privats.
No va voler prendre res per a esmorzar, a despit de la gentilesa que l?Anna
li mostrava, que li hagués posat a la seva disposició el seu desig alimentari
més immediat. Havia de tornar tan aviat com pogués a Barcelona, perquè havia de
signar una gran quantitat de paperassa. Aquests ràpids viatges li marcaven
l?existència. Tothom li aconsellava que fes un canvi de residència, que una
persona amb el seu talent no podia viure tan apartat del rovell de l?ou
editorial. Abans de sortir va voler passar pel despatx ja que havia d?enviar
alguns e-mails molt urgents. I allí, al prestatge esquerre, va aturar-se la
seva mirada immòbil. Aquell prestatge de disseny delatava somnis de grandesa
irrealitzables per a ell sense tr… No va tenir ni esma per engegar l?ordinador
ni per acabar aquell mot infame. Aquest cop va haver d?apanyar-se-les per
respondre les preguntes de la seva esposa que ja començava a amoïnar-se i a no
entendre absolutament res.
– L?èxit t?està destruint – va pronunciar amb tristesa.
L?editor li va comentar a grans trets les noves perspectives. D?arreu del
globus es rebien comandes i s?endegaven noves possibilitats de traducció.
L?Europa de l?Est s?estava obrint de bat a bat, i era un mercat grandíssim a
explorar: Hongria, Romania, Ucraïna, la Rússia blanca, Polònia i Bulgària, amb
el llegendari Hristo com a ambaixador. No s?acabaven aquí les notícies
positives, car l?acreditada revista americana Newsreview havia tornat a la càrrega donant la màxima publicitat al
boom literari de l?any, de la centúria.
El diumenge següent va celebrar-se un dinar d?honor que va estar farcit de
mil rialles. En Domènec Mulet es va veure amb cor de redactar un impressionant
discurs, que tot i que va voler que els assistents cregueren que era
improvisat, tenia una finesa de redacció i de contingut realment impressionant.
L?informatiu del vespre de TV3 va oferir imatges de l?àpat cultural com a
primera notícia del dia, ja que el Ronaldinho de les lletres bé s?ho mereixia.
La seva projecció pública havia esdevingut un globus en estat d?enlairament
permanent. La seva aparició estel·lar al programa de la Mònica Terribas el
dilluns en hores properes al descans, va tenir tot l?aire de sumptuositat
d?aquell que és sabedor que té a la seva lliure disposició milers d?orelles
pendents de cada mot que ix de la seva boca.
Aquella nit la va passar en un hotel
de Sant Joan Despí proper als headquarters
televisius. Els problemes gàstrics no l?havien abandonat en els darrers deu
dies i no va gosar agafar el cotxe.
– Una boira densa no permet una bona conducció. És aconsellable que em
quedi aquí.
Aquesta va ser l?excusa amb què va comunicar-se amb l?Anna per tal de
convèncer-la que havia de romandre a la gran ciutat. En l?habitació solitària
no va trobar el descans tampoc: voltes i més voltes, i una cigarreta, i la
capsa tonta oberta i apagada, i el
llençol que pica, i la manta que sobra, i una copa de whisky, i una nova
erecció fallida, i una dutxa final a tres quarts de sis de la matinada. I la
lletra G inclement per tot el cos. Era la G de gegant, del colós mediàtic que
ell era, gegant de guanys i de fama i de prestigi i… d?infàmia.
El cervell de l?editor anava a mil per hora. No parava de tenir idees
noves, ja que s?havia d?aprofitar el moment. El mercat asiàtic ja estava obert,
i el diumenge el Camp Nou el rebria amb tots els honors de rei literari. El xut
d?inici li havia estat reservat com a premi d?or multitudinari. A més,
l?editorial Planeta estava interessada a comprar qualsevol novel·la inèdita que
tingués guardada a l?ordinador. La qualitat no importava, ni el títol ni el
gènere. Seria una edició ràpida que assaltaria el mercat i agafaria les altres
editorials desprevingudes. El públic indubtablement la rebria amb els braços
oberts. Res no podia fallar. Res, aquest era el mot. Aquell llibre de poemes de
feia sis anys, que havia passat al pou dels records, també seria reeditat. Ben
pocs s?hi havien interessat abans, però ara s?editaria a manera de coet
espacial. El seu rostre d?infant poeta li faria assolir virtuts incalculables.
I aquell somriure deliciós que tothora expressava en públic era la viva mostra
que qualsevol somni podia esdevenir veritat en qualsevol moment d?aquesta vida.
I l?alcalde de la seva ciutat natal
li tenia preparat el dissetè sopar d?homenatge, en el qual havien de
prendre part totes les patums locals, intel·lectuals o no, lectors habituals o
no, amb un mínim del sentit del ridícul o no. I els articles d?opinió de la
premsa comarcal també l?enlairaven al cel, amb la imatge del seu rostre radiant
de goig a cada portada.
L?Anna va obrir la porta. No sabia com enfocar la situació. Va abraçar-lo.
Li va preguntar amb suavitat si volia parlar o preferia romandre callat. Li va
dir que tenia molts e-mails que obrir, alguns dels quals únicament de
felicitació, i que l?editor havia trucat i li havia deixat un missatge
sensacional:
– Ja està tot preparat per signar la traducció de la teva novel·la al txec.
I encara una sorpresa més bona, ja ha comprat els bitllets per a tu i per a mi
perquè voléssim a Praga la setmana vinent. Serà la nostra segona lluna de mel,
i no diguis que no ens la mereixem!
Els mots txec i Praga el posaven malalt. La cara se li va esblaimar. No es
va atrevir a entrar al despatx. Hi havia
el prestatge de tots els mals. Obriria els correus electrònics el dia següent
des de l?ordinador de l?editorial. L?Anna preguntava amb tendresa i en Domènech
callava sense gaire dignitat. Diàleg de sords. Ella li va preparar l?aigua
calenta per veure si li proporcionava un necessari descans. Una I es dibuixava
al seu rostre aquest cop, la vocal que encapçala els adjectius: idiota,
imbècil, irresponsable inepte i… il·lícit.
L?enigma personal s?havia desfet. Ja no podia aguantar més. S?havia acabat
la farsa. El dia següent tothom havia de saber com les havia gastat l?heroi
nacional de les lletres.
I el matí havia vist la llum amb el so dels timbals de festa major. S?havia
rebut la definitiva oferta xinesa que era milionària, el Japó no s?havia quedat
enrera, i Planeta prometia una difusió per tots els països de Llatinoamèrica,
inaudita per a un autor d?arrel catalana.
Va decidir contar-ho tot a l?editor,
que va escoltar-lo encara incrèdul. Va esplaiar-se amb tot tipus de detalls i
d?inculpacions. Era culpable d?engany al cent per cent i un traïdor a la
decència creativa. L?editor, l?empresari si volem ser acurats aquest cop, no va
moure ni les celles i li va dir:
–
Hem de tirar endavant. No hi ha
marxa enrera possible. Ens hi juguem molt més que diners i prestigi.
I en
Domènech Mulet va acceptar amb impunitat l?oferta de callar per sempre més. La
P s?havia multiplicat, i el mateix camí varen seguir amb la velocitat d?un
llamp les altres lletres que el prestatge aplegava. I encara havien d?escaure
un seguit de moviments transcendentals: el Premi Joan Crexells de la Crítica
del 2006, el Nacional de Literatura, els
mesos que passaven, els extraordinaris rècords de vendes, el globus aerostàtic
que s?omplia esplendorós, les
traduccions que una darrera l?altra varen anar apareixent (en finlandès la
primera), i els vols a Txèquia i arreu dels cinc continents. Sobretot, la foto del somriure, l?escriptor del rostre
rialler que tothom coneixia i admirava.
I l?ombra
de l?arribada a casa, i la tristor permanent al rostre. I l?Anna que
necessitava un marit amb tots els significats i usos d?aquesta paraula. I el
múscul que mai no s?alterava. I la dutxa, i les lletres infames, i com un
bruixot aquell prestatge que el delatava.
Ja n?hi havia prou. L?alçada imponent de l?Everest s?havia convertit en una
presó subterrània. Va engegar l?ordinador i va redactar un correu electrònic
amb el cor i sense el cap, i va
confessar tot allò confessable. I va enviar-lo a mil adreces. I quan va acabar,
va poder finalment mirar el prestatge de fit a fit, en el qual es trobava un
llibre groguenc que denunciava:
Bàrtek, d?Erik Sienkiewicz, Praga,
Txecoslovàquia, 1908.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!