Emigdi Subirats i Sebastià

Els catalans i les catalanes ens podem enorgullir de la gran quantitat de grandíssims escriptors i filòlegs que s’han dedicat  a l’estudi i el conreu del català durant el segle XX i principis del segle XXI, la qual cosa ha portat el crític Joan Triadú a considerar el segle passat com la veritable centúria d’or de les nostres lletres, malgrat dictadures amb pràctiques de genocidi cultural. A part del gran nombre de poetes  (Espriu, Vinyoli, Pere Quart, Foix, Carner, Martí i Pol, Marçal, Manent, Villangómez) i novel·listes (Villalonga, Rodoreda, Arbó, Soldevila, Caterina Albert), moltíssims lingüistes van portar els seus estudis al cim més alt. Poques llengües poden lluir personatges tan grans com els valencians Sanchis Guarner, Carles Salvador i Joan Fuster; els balears Francesc de Borja Moll i Mn. Antoni M. Alcover; els algueresos  Joan Pais, Joan Palomba o Rafel Garia; els principatins Joan Coromines,  Joan Triadú, Joan Solà, Antoni M. Badia i Margarit, Artur Quintana, Miquel Batllori. 
Een un recent article publicat a l’AVUI el veterà Badia i Margarit comentava un article anterior de Joan Solà, recent premi d’honor de les lletres catalanes,  en el qual aquest darrer comentava que sense sobirania no hi havia futur per al català. Ens situem de ple davant de l’etern debat sobre el futur de la nostra llengua amb els habituals posicionaments més optimistes o pessimistes. Tots dos filòlegs van posar damunt de la taula argumentacions interessants. Per a Solà la instauració d’un estat és imprescindible per tal d’encarar reptes com la integració lingüística i cultural dels immigrants. Badia i Margarit, en canvi, apel·la a la gran complicitat dels catalans amb la llengua i ho basa en el fet que han sorgit sempre grans escriptors arreu del país fins i tot en llocs on la llengua està força minoritzada. Personalment m’agrada mesclar tots dos posicionaments. Està clar que amb polítiques cavernícoles com les del govern valencià es pretén soterrar completament una llengua. Exemples com el tancament dels repetidors de TV3 o averrants polítiques quant a educació, amb la suposada promoció de l’anglès per anar impedint l’ensenyament en català, ens situen en un veritable atzucac. A les Balears col·lectius ciutadans es manifesten contra el català obertament, i a l’Arago es neguen a aprovar la llei de llengües (costarà més que la Sagrada família) en un territori trilingüe per motius evidentment anticatalans. El gran Badia, però, està convençut que el conreu de la llengua és viu arreu. De fet, en territoris com les Terres de l’Ebre gairebé la totalitat de revistes, ràdios i producció literària és en llengua catalana. Això és un xicotet miracle, que demostra l’arrelament de la llengua entre la població quan no hi ha una pressió demogràfica d’altres llengües que ho impossibilita.
El quid de la qüestió, malgrat ser políticament incorrecte, és el fet que hi ha milers de persones que es neguen a entrar en contacte amb el català, la qual cosa  és lamentable. Els partits polítics eviten la qüestió perquè hi ha una pressió electoral forta pel mig, però la realitat és que als Països Catalans milers de persones volen viure alienes a la catalanitat i no volen fer cap esforç per aprendre la llengua del país. Voluntàriament es neguen a aprendre el català i converteixen barris i ciutats en zones acatalanes. També, com hem apuntat en moltes ocasions, es perillosa la situació del català en molts col·legis del país.
Solà i Badia, dos grandíssims filòlegs i intel·lectuals, donen dos visions sobre el futur de la llengua, i remarquen la fidelitat i la categoria de la nostra literatura. El futur del català Depèn de tu, com apuntava una famosa campanya de normalització lingüística de la Generalitat de dalt dels anys 1980, però també d’un marc legal que faci que el català sigui necessari per a viure al país en tots els àmbits. Pensem que hi ha molta gent a la qual no li dóna la gana aprendre la llengua d’aquesta terra, en la qual han residit durant anys i panys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!