Emigdi Subirats i Sebastià

 Malauradament, massa sovint, quan enraonem amb molts companys i companyes o llegim a la premsa sobre el fet de la immigració, ens toca assabentar-nos de missatges força negatius que ens situen persones humanes en el marc d’un "problema radical" que ens altera el viure. Aquest és el missatge que interessa difondre als partits conservadors especialment (tot i que el PSOE no s’hi allunya gaire), que han vist una mina de vots al darrera malgrat estar jugant amb foc. Mai no he dit que tot siguin flors i violes, ni molt menys. Els i les immigrants haurien de fer un saludable esforç d’adaptació a la terra que els ha acollit i haurien d’entendre que viuen en una societat diferent a la que varen deixar en la terra que els va veure nàixer, en la qual hi ha uns deures socials que complir com qualsevol altre ciutadà autòcton. Tothom explica casos en què persones immigrades se salten els costums locals o s’aprofiten de lleis de la societat del benestar, la qual cosa consideren com un veritable greuge. Personalment, podria posar com a exemple alguns casos succeïts al col·legi públic del meu poble, Campredó (Baix Ebre), on cursen els estudis els meus xiquets de 6 i 4 anys respectivament. Si volgués fer ús de dialèctica destructiva, no em mancarien raons davant de l’actitud de pares d’alumnes procedents de països diversos, que no han volgut col·laborar en activitats escolars que no implicaven esforç econòmic o tenien a veure amb qüestions morals o religioses. Molta gent pot parlar amb coneixement de causa de problemes de convivència, ja que tots montaríem la nostra pròpia pel·lícula.
Em voldria centrar, però, en aquest post amb experiències molt positives amb persones  immigrants d’edats diverses. Recentment he tingut una experiència molt agradable amb xiquets i xiquetes del col·legi CEIP Salou, durant la meua fugaç passada educativa pel centre. L’actitud de xiquets de 12 anys com Haarom del Paquistan, Raül de Veneçuela o Constantin d’Ucraïna, que mostraren un excel·lent "savoir faire" amb gran atenció a les explicacions i participació a classe, amb el seu alt nivell de català, em va posar content i em va fer agafar-los estima d’immediat. Voldria reconèixer, doncs, la feinada que es realitza des dels nostres col·legis per part del professorat, que aconsegueixen aquest petit miracle que és apropar la llengua catalana a la població immigrada i ensenyar-los a viure i conviure amb l’alumnat autòcton. Davant d’aquesta constatació, resulta encara més inconcebible i calumniosa la reacció del PP i les seues propostes fora de lloc, anticatalanes i antisocials, quant a la divisió de l’alumnat d’acord a la tria de llengua, que seria un nou "apartheid" a l’estil franquista. 
La segona experiència positiva em va passar dissabte passat durant un sopar familiar a Tortosa. Amb la meua dona i els xiquets,  vàrem entrar en un bar regit per paquistanís, que ens oferiren un tracte exquisit, un menjar excel·lent i a molt bon preu, la qual cosa s’agraeix avui dia. El menjar en concret era carn de vedella i pollastre, un xic picant, que havien tallat directament al nostre davant d’una peça que anava donant voltes. Vàrem comprovar com el negoci funcionava perfectament, ja que estava ple de gent. Tot i això, no tenien la carta en català i no entenien la nostra llengua, la qual cosa demostra que no hem d’abaixar la guàrdia i continuar treballant perquè el català esdevingui un idioma necessari per als nouvinguts: la seua llengua vehicular per a comunicar-se amb la ciutadania catalana.
M’ha fet il·lusió explicar aquests fets positius amb el contacte amb persones d’origen molt divers, ja que m’agradaria poder parlar cada dia que vivim en una societat tolerant on no fa cap por la diversitat. Per acabar, el següent aquest paràgraf ens ha de portar a la reflexió, ha estat escrit per l’escriptora Najat al Hachmi al seu llibre "Jo també sóc catalana", resident a Vic des dels 8 anys i recentment guanyadora del premi de narrativa Ramon Llull. Amb la contundència del seu missatge enlaira l’esperança que som una sola societat, on els diferents membres mai no han de ser discriminats per la seua procedència geogràfica, el color de la seua pell, l’orientació sexual o la seua religió:
"En Martí, sense saber-ho, deia coses que feien mal, que m’abocaven a l’abisme. Així m’agrada, Najat, has après a parlar català molt de pressa, tu ja ets d’aquí, oi? Reia sempre tirant el cap una mica enrere, deixant al descobert uns queixals enormes. No es pot ser de dos llocs alhora; si era cert el que deia aquell home, això devia voler dir que jo ja no podria ser marroquina? Què pensaria l’àvia si el sentís parlar?…Volia que els dos mons fossin un. Si jo era catalana, els records més bonics de la meva infantesa s’escolaven entre les llambordes d’aquell carrer de festa inundat per la boira. Jo deia que sí, mig avergonyida de perdre les arrels, deia que sí que era catalana, no volia decebre el nostre veí amable, els ulls de mar se m’enduien".

PD: Foto del bloc de Jordi Jordan.