Emigdi Subirats i Sebastià

En el programa matinal de La Plana Ràdio (100.6 fm) de Santa Bàrbara (Montsià), que dirigeix Josep Roig i dedica des de fa uns dies un espai al món dels blocs, han entrevistat el jove tortosí Jordi Arrufat, que és l’autor d’un bloc amb el curiós nom d’Al Turtushí al Magrhib, el qual va tirar endavant durant la seua estada professional als països del nord d’Àfrica. El nom pretenia homenatjar un dels grans escriptors tortosins de tots els temps, Abú Bakhr al  turtushí.  L’any 2001 vaig publicar un article sobre aquesta figura de les nostres lletres al desaparegut setmanari "L’occidental". Com avui des de la Plana Ràdio i amb la col·laboració de Jordi Arrufat ha tornat a estar notícia, he cregut oportú reproduir-lo per tal de donar a conèixer aquesta gran figura intel·lectual de casa nostra.

Jordi Arrufat, Al turtushí al Maghrib, profeta de la baldana i de la mistela

"Una de les personalitats més grans que ha engendrat la nostra terra va ser el teòleg, poeta i filòsof Abu Bakr al Turtushí, un dels màxims representants de la grandiosa cultura existent a la Catalunya sota el domini sarraí. El seu nom sencer era el d’Albubequer Mohamed, fill d’Algualid, fill de Mohamed, fill de Jalfa, fill de Suleiman, fill d’Ayub, el Coraxí, el Fihrí, el de Tortosa, l’alfaquí malequí, l’asceta, el conegut com a fill d’Aburrandaca. El prestigiós historiador del segle XVI Al-Maqqari va descriure el gran imam com un home alt, espigat, prim, amb faccions de la cara molt pronunciades i el color torrat de la pell. Tenia el cabell arrisssat i fosc, el tapava el turban blanc que li cobria bona part del cap, una frondosa barba ocupava la resta de la cara. Era calmat i tranquil, caminava a poc a poc i de forma majestuosa. Es considerava un alarb pur (manera poètica de definir els àrabs). Pertanyia a un dels primers llinatges àrabs que van assentar-se a Tortosa cap al 715-717. Va nàixer l’any 451 de l’Hégira (1059 d. de C.). Vivia al barri de Remolins, a la casa dels seus avantpassats, on era conegut com IBn Abí Randaga, així com freqüentava els banys públics, el soc i la mesquita, on es discutien els problemes polítics i socials del govern de Còrdova o de la ciutat.

De molt xicotet va aprendre a desxifrar l’Alcorà, va estudiar poesia, gramàtica àrab, dret musulmà, jurídica i càlcul. Abulgualid el betxí, a la ciutat de Saragossa, li va ensenyar les qüestions de controvèrsia i va obtenir el títol de llicenciat en les matèries estudiades amb aquest gran mestre. Va estudiar la ciència de la partició d’herències i les matemàtiques i, a Sevilla, Humanitats. Va marxar a Orient, va fer el pelegrinatge corresponent a la Meca i va visitar Bagdad i Basora (ciutats castigades avui dia en la guerra dels americans contra l’IraQ). Va visitar Egipte i es va dedicar a l’ensenyança a la noble ciutat de Damasc. Els darrers anys de la seua vida els passà a Alexandria, on tingué deixebles molt coneguts com el predicador de la mesquita de València, Alí Ibn Ahmad Ibn Muhammad Haira, a qui ensenyà lectures alcoràniques.

L’arabista Alarcon ha estat el gran estudiós i traductor de la seua obra. En la traducció de "La làmpada dels prínceps" ens demostra uns grans dots com a poeta, amb sentències divulgades com: "Sofrir una pena amb resignació enalteix el dolor de la pena i l’esforç realitzat per a suportar-la resignadament". Mentre posa en veu d’un poeta: "La persona de bon sentit es considera com si estigués sota el pes de la desgràcia, fins i tot abans que ocorri. I així, si apareix inopinadament, no li causa espant, perquè ha hi havia en ell alguna cosa semblant. Si bé es considera que totes les coses tenen el seu termini, fes tu com si el fi de les desgràcies es trobés en el punt de comença". El filòsof contesta: "A qui preveu no l’agafen desprevingut, i qui està previngut no tem res, espera que li ocorri quelcom inesperat".

Abú Bakhr ens va deixar una trentena d’obres de diverses matèries, preferentment alcoràniques, de moral i de controvèrsia, també de dret i política o jurídica, un tractat sobre la pietat filial i un llibre que critica la corrupció del cant dels sufis: aquests adornaven els joves amb riques joies i elegants  vestits a fi que la contemplació de la seua bellesa indiqués la beutat del Creador. Ens quedem amb els versos que posa en veu d’un beduí: Consolat que la resignació és un ornat de l’home bo i que contra les vicisituds del temps no caben lamentacions, i tot i que de quelcom servís que l’home exterioritzés la seua pena per causa de la desgràcia, o de quelcom aprofités el despreniment, seria consolar-se davant de qualsevol infortuni".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!