9
BARCELONA
Des de ben jovenet vaig ser un noi molt actiu, ple
d?inquietuds i ambicions, les quals varen rebre un fort impuls amb el mestratge
que va exercir en Josep Soldevilla. Des que ell havia desaparegut, havia
intensificat la meua dedicació a la pintura. L?ús del pinzell m?era una
autèntica necessitat, havia d?alliberar els impulsos i plasmar-los per veure
representades les meues idees. Pel poble em miraven estranyats. No era època on
l?oci tingués cabuda. Campredó se m?havia quedat xicotet. Ja sabia que el meu
pare havia donat la vida per la causa de la llibertat, la qual cosa va aportar
aires nous a la meua vida. Allí ja no podia eixamplar la meua ment, necessitava
urgentment un canvi d?aires que em permetés trencar totes les barreres que
encerclaven la meua existència. La ciutat de Barcelona pot arribar a oferir
unes oportunitats inimaginables a un noi
que havia viscut en un clot de món. En qualitat de jove artista em vaig posar a
freqüentar els llocs més progressistes, i després de la meua tranquil·la estada
amb els Molins vaig passar a formar part d?un reduït cercle cultural
alternatiu, en el qual es podia parlar d?art, cultura, literatura, educació,
política i altres ciències. No cal dir que es respirava un clima d?animadversió
total cap al règim franquista i d?adulació del món comunista.
De cop i volta vaig començar a assistir a
nombroses reunions clandestines. Em vaig convertir en un fervent activista que
defensava la causa de la igualtat i la llibertat de l?individu, la qual cosa va
alterar novament el ritme de la meua vida. Totes les amistats noves eren gent
anarquista, alguns dels quals coneixien la meua terreta; catalanistes que
vivien la frustració de parlar una llengua perseguida i de tenir unes
institucions patriòtiques clausurades; i comunistes que només tenien el seu
punt de mira omplert de nostàlgia en uns països no molt llunyans
geogràficament, on feien reviure el paradís aquí al planeta terra. El
socialisme i el consegüent alliberament social, tant a nivell de persona,
classe o país es varen convertir en la meua raó de viure. Vaig conèixer moltes
dones i als 21 anys vaig estrenar-me, o millor dir em van estrenar, una dona
feta i refeta de més de 30 anys que es deia Pilar, que provenia de Saragossa i
era una pintora amb un talent discret i que era molt experta, entre altres
coses, amb els temes de la carn.
Feia temps que m?atreien les dones més gran que
jo, la seua figura ben formada i la manera de fer. M?era indiferent si m?havia
de deixar portar per elles. Encara hi tenia clavada la imatge dels fascinants
actes sexuals d?en Josep i la Mariona a la malesa en els camps de la Pedrera.
Aquesta dona anarquista s?ho feia absolutament tot ella. Em despullava, jugava
amb el meu membre com aquell que ho fa amb un camionet de bombers. Jo era només
el convidat de pedra en la jugada.
A partir d?aquesta experiència la meua activitat
sexual va gaudir d?una gloriosa intensitat. El sexe era fàcil dins dels
ambients on em movia, que estava ple de dones totalment alliberades i sense cap
dels prejudicis a què estaven lligades les noies del poble i que tenien ganes
de pecar, d?actuar contra els manaments de la Santa Mare Esglésis Catòlica
Apostòlica i Romana. Eren dones que no estaven interessades a agafar lligams
amb ningú en concret, cardaven quan en tenien ganes i amb qui els plaïa. Com és
d?imaginar, un jovenet sol i inexpert era una peça del tot buscada.
Em vaig anar embolicant més i més amb afers
polítics. Vaig aparcar fins i tot la meua feina artística, donat que havia
perdut un xic la imaginació i l?interès, i vaig participar en varis actes de
sabotatge. Un d?ells, en una companyia elèctrica, i un altre de molt més
arriscat on tallarem el subministrament elèctric d?una comissaria dels grisos.
Dies després se?m convidà a formar part d?un grup armat que havia estat fundat
acabada la guerra i que ajudaria a retornar la llibertat completa a Catalunya,
el SIAC, les sigles del qual donaven nom al grup ?Socialisme i Alliberament de
Catalunya?.
A Barcelona es començava a respirar novament un
altre ambient de revolta. Es varen realitzar les primeres manifestacions als
carrers. El règim reaccionà durament i posà a la presó diversos companys de
l?històric PSUC. Se?ls va acusar d?haver organitzat les manifestacions
manipulats pels maçons i d?haver volgut reorganitzar un sindicat il·legal de
gent treballadora.
Els companys del SIAC ens reunírem, la nostra
integritat física perillava, i vàrem planejar una immediata fugida per tal
d?evitar passar per un judici manipulat i una llarga temporada a la fosca. El
23 d?abril de 1954, no era cap festa ni tenia cap connotació especial, de bon
matí agafàrem el tren a l?estació de França que ens portaria fins a Lleida i
d?allí prendríem l?autobús em direcció a la Seu d?Urgell, on ens reuniríem amb
uns altres companys que coneixien totes els senders de les muntanyes que ens
portarien fins a Andorra. El viatge fou molt dur i perillós. Ens dividírem en
diversos grups per tal de no aixecar sospites. Els grisos ens varen demanar la
documentació dues vegades. Hi havia controls a diverses estacions. Tinguérem
sort que no ens van arrestar, es varen creure que érem pagesos que anàvem a
treballar a la pera a les terres de ponent. Vaig experimentar el que era la
por. Vaig fer el cor fort i potser per primera vegada vaig prendre consciència
d?on m?havia posat. Però lluny d?ablanir-me, em vaig sentir orgullós i estava
disposat més que mai a donar la vida per la causa. Em sentia hereu del meu pare
i seguidor dels passos d?en Josep. Estava convençut de seguir la línia
correcta, havíem de trencar el jou. El món estava massa ple d?homes com el
pobre iaio que haviensuportat estoicament tota mena de vexacions.
No. No havia nascut per a la mediocritat. Viuria
la vida. Coneixeria bona part del món. Faria la revolució. Viuria del me art.
Canviaria la societat i la culturalitzaria. Estava determinat a trencar totes
les estructures que ens lligàvem. Creia en uns principis que eren la força que
em guiava.
Una vegada al menut Principat, vàrem hostatjar-nos
a casa d?alguns companys que feia temps que estaven exiliats i que seguien la
seua militància revolucionària. De seguida, vaig passar a formar part d?un nou
cercle artístic i vaig mudar-me a viure amb els en una espècie de comuna
alternativa. Era una casa rural amb parets de pedra gruixudes que s?havia mantingut
en peu després de segle i mig., que era semblant en estructura als masos de la
meua comarca, on els pagesos feien gresca a la nit. Hi havia una pallissa que
feia d?habituació única, conreàvem vegetals en un hortet al darrera, teníem
molts gossos i altres animals de companyia. Veníem els quadres al mercat
central o a diversos comerciants d?art que ens en demanaven. També ens encarregaven algunes falsificacions
d?autors famosos, les quals es pagaven molt bé.
A la comuna ningú no tenia parella estable i
tothom s?ho feia amb tothom. Hi havia fins i tot relacions de parelles del
mateix sexe, tot i que jo mai no hi vaig voler prendre part, perquè no
m?atreuen els homes i perquè potser encara no estava del tot alliberat de la
moral en la qual em vaig criar.
Un bon company, en Maties Pallarès, que també era
militant del SIAC, es va posar a col·laborar amb la històrica emissora de ràdio
?La Pirenaica?, que emetia per a tot l?estat i que podia ser escoltada quan es
feia fosc. L?emissora es dedicava principalment a fer agitació i es va
convertir en la veritable veu de l?oposició republicana a l?exili. Un dia em
van proposar de ser el convidat d?honor del programa ?Artistes fora de casa?,
donat que hi havia prou clientela d?artistes i escriptors al país pirinenc per
fer un programa diari durant més d?un any. Allí vaig rebre una de les sorpreses
més grans de la meua vida, en adonar-me que l?entrevistadora era la Mariona
Domènech. Es feia passar per Raquel Català, que em recordava el sobrenom amb
què es coneixia en Josep. Desconeixia si veritablement ella sabia que era la
meua persona a qui anava a entrevistar o el nom Tomàs Serra no li deia res de
res, ja que el món en podia estar ple i jo era conegut de xicotet coma Maset el
del ferro.
Després de la sorpresa inicial ens vàrem saludar,
vàrem comentar diverses coses de la vida del poble, més o menys com havíem
arribat allí, per després fer-me l?entrevista pertinent. Jo no vaig voler
deixar cap fil per lligar. Aquesta vegada sí que vaig parlar clar i català.
Vaig defensar l?honrada vida de pagès i vaig voler donar els fastuosos
missatges que m?estaven omplint la vida i que eren crucials per a la meua
existència: la lluita per sobreviure, l?educació lliberal i sense obstacles
morals ni religiosos, la lluita i revolta contra l?opressió, l?alliberament com
a persona i com a col·lectivitat, la dignitat social i l?amor. Amor als meus i,
per què no, amor carnal, que també era un goig de la vida.
La Mariona estava molt bella, el pas del temps li
esqueia, al cap i a la fi tenia poc més de 30 anys. Encara tenia la imatge
clavada dels seus pits endurits i en Josep fent-se-la seua i l?enveja sana que
jo sentia des d?aleshores. Una dona madurada prematurament per les
circumstàncies, però malgrat el que havia sofert continuava essent molt
atractiva i desitjada per qualsevol home.
Em va convidar a sopar dissabte següent a casa
seua. Em va prometre que em cuinaria alguna recepta tradicional campredonenca
car seria emocionat parlar dels vells temps. Quedàrem a les 7 per menjar, molt
prompte pels costums de ciutat, però a mi em serviria per recordar els sopars
amb els iaios quan aquesta, si no ens havia caigut el sostre al damunt, era
l?hora obligada per seure a taula.
Durant la menjada vàrem xerrar de moltíssimes
coses. Ens agafàrem d?immediat una confiança només pròpia de gent que
necessitar explicar el perquè de les coses. M?ensenyà l?emotiu retrat que jo
havia pintat anys enrera al camí de la Font de Quinto i evidentment va glossar
la figura d?en Josep, el seu amant i el meu mestre. Em confessà que encara
l?estimava, mai no l?oblidaria. En això, coincidíem tots dos.
La xerrada era molt amena. Els trossos de
pollastre en salsa que havia cuinat i especialment les ales que a mi
m?agradaven tant de xicotet, eren delicioses. La iaia sempre me les guardava. I
sí, era veritat, tenia el mateix gust com si l?hagués cuinat l?estimada velleta
panissera a la cuina de llenya de la nostra caseta. Va preparar a consciència
unes postres delicioses, cireres confitades amb mel. Les cireres no eren ni
massa verdes ni massa madures. Va posar la mel amb l?aigua i li féu donar dos o
tres bulls. La va escumar. Quan el xarop va estar tebi, el posà al damunt les
cireres i el va bullir fins que feia fils. Després d?aquest plat hi havia més
dolçor en la vida de tots dos.
Em va explicar que treballava de mestra en un
col·legi de Sant Julià, en el qual podia ensenyar lliurement sense cap mena de
tabú ni obligacions. S?entendrí quan va sincerar-se en voler parlar-me de la
seua vida marital i de com va haver de fugir de Campredó,i em preguntà si en
sabia alguna cosa, del seu pare. Li vaig explicar tot sobre la pèrdua de les
terres de can Domènech i el poder que ja tenia en Palomares. Res no li vingué
de sorpresa, tot i que li va doldre molt ja que la sang no es torna mai aigua.
Aquest tema li feia mal. Era millor parlar d?altres coses menys doloroses per
gaudir de la vetllada. Vàrem construir il·lusions. Decidírem que escriuríem a
la família Soldevilla a la cité d?Orleans per veure si ens en podien dir alguna
cosa. S?il·lusionà molt amb la possibilitat de tornar-lo a veure.
La nit s?apropava. Era molt càlida i xafogosa. El
millor que podíem fer per gaudir de la placidesa climàtica era sortit a fer una
copa per tal de poder continuar explicant-nos històries inacabables al bar de
la cantonada, que per casualitat també es deia bar del Centre, i em convidà a
ballar a una preciosa sala ones feien uns concorreguts balls de gramola, els
quals semblava conèixer força bé. Ballàrem els típics boleros que ens posaren a
tots dos a to, i altra música romàntic que parlava d?amor. És fàcil de
concloure que acabàrem la festa a casa seua, a la seua cambra. Vàrem entrar
envestint la porta i caiguérem al terra abraçats. Començàrem a besar-nos per
tots els llocs on la carn estava descoberta. Ens vam anar desvestint lentament
però sense parar ni un segon, fins que vam quedar nus damunt del terra de
l?habitació. Aleshores va començar a ploure. El so de la pluja ens va anar
atraient i arrossegant cap al llit. Entre els llençols vam començar a jugar, només
amb el llum de l?espelma i dels llamps espontanis. Els jocs van anar avançant
fins arribar a un orgasme com els llamps d?aquella nit: espectaculars, efímers,
però realment potents.
Feia dies que no estava amb cap dona íntimament,
ansiós com un llop li vaig xuclar els rodonets pits roginosos, com feia en
Josep, a qui sempre portava a la memòria. Ella es dedicava a jugar amb el meu
membre, el qual estava a punt de caramel. Quan v trobar l?oportunitat es va
posar damunt meu i em va fer arribar a la lluna de plaer. La Mariona tenia
moltes ganes de sentir-se desitjada i es deixava portar pels seus instints més
naturals. Jo, com un boig, vaig estar acariciant-li tot el cos durant uns
minuts de joia inacabable. Mentre va durar va ser meravellós.
Plovia. L?habitació restà en silenci, un silenci
només trencat per les gotes d?aigua que colpejaven els vidres del balcó. La
lluna nova deixà sense llums els carrers que s?il3luminaven per moments només amb els llamps de la tempesta.
L?habitació austera només comptava amb un llit i una tauleta amb dues cadires,
i una espelma damunt la taula que anava bellugant les ombres de la roba que
havia quedat al terra després de la nostra apassionada arribada a la cambra.
Recordo tots els pensaments d?aquell moment: ?ara
la tinc dormida al meu costat mentre m?estic fumant una deliciosa cigarreta. El
meu cap no para de reflexionar sobre què ha passat aquests anys. Miro el
prestatge i per tot arreu veig el llibre que em vaig trobar quan tenia 13 anys
i que em canvià la vida, i trec el rellotge de butxaca que m?uniria per sempre
a en Josep i miro l?hora. Són les onze i mitja del dissabte 25 d?abril de 1955.
fa un any exacte que vaig arribar a terra llibertària, i el meu cap no deixa d
rondinar sobre el meu fet personal i un nou dilema em deixa molt pensarós: si
en Tomàs Serra ha fet l?amor amb la dona dels seus somnis o Maset el del ferro
ha cardat amb l?esposa ?legal? de l?assassí del seu pare i la fervent amant
d?en Josep Soldevilla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!