Emigdi Subirats i Sebastià

LLETRES AMPOSTINES

1.
Introducció

Hem volgut centrar
aquesta comunicació en el treball literari realitzat específicament a la ciutat
d?Amposta. La capital del Montsià no ha gaudit 
històricament (malgrat algunes il·lustres excepcions) d?un rellevant
virtuosisme literari, com sí que ho ha fet en canvi en el camp de la música i
d?algunes arts majors com l?escultura. Les lletres ampostines varen tenir un
origen força tardà, que hem de datar al tombant del segle XX. La raó d?aquesta
tardana aparició per l?interès literari a la ciutat l?hem de buscar en la
mateixa idiosincràsia d?una població majoritàriament pagesa i amb un altíssim
nivell d?analfabetisme fins ben entrada la passada centúria. Tot i això, cal
valorar positivament alguns aspectes literaris ampostins i, de manera especial,
l?existència d?algunes patums literàries que han contribuït notablement a
engrandir la literatura ebrenca, i a donar-li prestigi dintre de l?heterogeni
panorama de la literatura catalana. Aquests creiem, doncs, que són els
veritables pilars de les lletres ampostines:

– 
L?existència de dues grandíssimes personalitats en camps literaris ben
diversos: el pedagog Miquel Granell i
Forcadell, i el novel·lista Sebastià
Juan i Arbó.

– L?excel·lent tasca cultural que es va realitzar
des del Casino Instructiu i Recreatiu,
el qual va esdevenir una veritable fàbrica literària, que va contribuir a la
creació del primer cercle literari de qualitat a la ciutat a la dècada de 1960.

– Els nombrosos estudis sobre temes històrics
realitzats pel mestre castellonenc (vinculat laboralment a la ciutat) Francesc Esteve Gálvez als anys 1950 i 1960, i posteriorment
per l?exsecretari del Consistori en Roger López i Perales.

– L?activitat polifacètica del dramaturg,
guionista i poeta Josep Ferré i Royo ?Pep
Soquet?.

– L?activa tasca desenvolupada per diverses
entitats i Centres d?Estudi locals: el Museu del Montsià, l?Institut d?Estudis
Comarcals del Montsià, i la Biblioteca Sebastià Juan Arbó.

2.
Els orígens

L?aparició dels primers periòdics ampostins a principis del segle XX (?El Faro?, ?El Liberal?, i ?El Candil?)
varen contribuir notablement a crear un incipient ambient literari a nivell
local. Les pàgines d?aquests pioners rotatius solien incloure amb molta
freqüència poemes escrits per afeccionats que volien donar fe dels seus dots
lírics, entre els quals el més conegut d?aquest període va ser  en Joan
Sugrañes i Fabregat, que solia
signar les seves composicions com a ?Jusufa?
(que eren les seves inicials). La creació de les Escoles Nacionals va ser un
fet decisiu per a combatre l?analfabetisme. També va propiciar òbviament
l?increment de l?interès per les lletres, i el sorgiment de joves afeccionats a
l?escriptura. L?històric alcalde conservador Joan Palau i Miralles ha passat a
la història com el pare de l?escolarització ampostina, alhora que també en el
terreny literari va convertir-se en un important mecenes amb l?organització a
la ciutat de diverses edicions dels Jocs
Florals durant el seu mandat.

3. Dos grans baluards: Miquel Granell i Sebastià Juan
Arbó

Donats aquests pobres antecedents locals, no deixa
de ser sorprenent l?erupció durant les primeres dècades del segle passat de dos
autèntics cracks literaris en àmbits molt diversos, com varen ser en Miquel
Granell i en Sebastià Juan Arbó. Tots dos varen exercir un autèntic mestratge
en el seu camp d?actuació, i continuen avui dia sent considerats com els
autèntics emblemes de les lletres locals.

3.1 Miquel Granell: tota una institució pedagògica

En Miquel Granell i Forcadell va nàixer el
6 de març de 1865. Ell mateix es definia com a pedagog vocacional. Va disposar
de molts càrrecs de rellevància que el varen col·locar en un lloc preeminent de
la vida educativa a nivell de l?estat: Director del Col·legi de sordmuts i
cecs de Madrid, Catedràtic de metodologia, pedagogia i organització escolar
especials del curs normal per a la formació de professors dels no oients,
Secretari General de la Junta Directiva del Foment de les Arts, Acadèmic de
número de l?Acadèmia de Ciències de Nàpols, Comandador de l?orde civil d?Alfons
XII, Cavaller de la Reial i Distingida Orde d?Isabel la Catòlica, etc.  La seva aportació al camp de l?educació
especial va ser espectacular, amb nombroses investigacions acadèmiques que el
varen convertir en una autèntica institució arreu de l?estat. Els títols[1]
dels seus estudis són inacabables, els més importants són: ?Historia de la enseñanza de la palabra a los
sordomudos de España?, ?Profesiones a
las que pueden dedicarse los sordomudos según su estado intelectual i su
posición social?, ?Educación y
enseñanza del sordomudo y del sordomudociego?, ?Método teórico-pràctico del idioma para la enseñanza del sordomudo?,
i ?Método teórico práctico de fonética
para la enseñanza del sordomudociego?.

El 1965 va celebrar-se a Amposta l?Any
Granell, en motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Varen
organitzar-se una sèrie d?homenatges a la seva persona, que varen incloure
diversos actes culturals amb actuacions de les bandes musicals locals i
conferències, gràcies a l?impuls que varen donar a l?esdeveniment els homes del
Casino Instructiu i Recreatiu. Malgrat que va escriure habitualment  en llengua castellana, atès que va residir a
Madrid durant els anys de vida laboral, va demostrar tothora una gran estima a
Amposta i a Catalunya, i va donar altes mostres de catalanitat. Agafarem com a
exemple ben significatiu la següent frase que formava part d?una mena
d?autobiografia que va començar a publicar la revista ?Amposta circular de información? i que malauradament no va continuar:
En mi país, Cataluña, se tiene un
concepto de la vida de relación muy singular y no hay ningún catalán que, antes
de lanzarse a la aventura por esos mundos de Dios, no vaya provisto de su
propio y peculiar programa.

3.2 El primer gran novel·lista ebrenc: Sebastià Juan Arbó

En Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita
1902 ? Barcelona 1984) és sense discussió el novel·lista ebrenc més emblemàtic
i més prolífic de tots els temps. De formació autodidacta, la seva arribada a
Barcelona a una edat molt jove amb els manuscrits ?Terres de l?Ebre? i ?L?inútil
combat? va ser tot un esdeveniment per a 
les lletres catalanes, que entre altres va entusiasmar l?editor de Proa,
Joan Puig i Ferreter. El reduït i minoritzat món literari català va rebre amb
sorpresa aquell jove que procedia de les desconegudes terres del sud. La
literatura autòctona s?enriquia amb la notable aportació d?un narrador nat que
donava mostres d?una vocació intensa, forjada en les soledats i en els
paisatges del delta, i que aspirava al professionalisme. Arbó va trencar
fronteres. La seva obra va saber omplir el lector de tota mena de sensacions,
el va fer partícip de la història, el va identificar amb un model de vida i de
gent, els nostres avantpassats, i amb un paisatge inexplorat. En les seves
novel·les es troba sempre en primer pla la figura de l?amo, que es mostra cruel
i insolidari, anquilosat en els seus privilegis socials, i que haurà d?influir
notablement en la desgràcia permanent dels seus súbdits. El món dels pagesos i
dels pescadors, les seves passions i dissorts, el paludisme i les barraques,
van trobar el seu espai literari reflectit de forma veritablement sentimental i
dramàtica.

Han estat
nombrosos els estudis publicats sobre Arbó i la seva obra, tant de la
novel·lística com de la biogràfica. No tenim nosaltres òbviament  l?espai necessari per aprofundir-hi. En
canvi, voldríem incidir en el mestratge que va exercir entre els literats a
nivell comarcal, tema aquest que no ha estat gaire estudiat. En els col·lectius
culturals ebrencs es va rebre amb entusiasme la seva accelerada aparició en
l?entramat literari nacional. El setmanari ?Vida Tortosina?[2]
li va dedicar un dels seus típics i espectaculars titulars per  tal de reconèixer-li adequadament el seu
paper de promesa de la narrativa, quan acabava de publicar la seva primera
novel·la: ?Sebastià Juan Arbó, heus ací
un nom que honora la nostra comarca?, alhora que introduïa un instructiu
article titulat ?Un literat, per fi? [3],
que va redactar l?advocat rapitenc catalanista Vicent Garcia i Anguera. Temps
seguit, quan encara estava ?L?inútil combat?, la seva primera
novel·la, calenta de la impremta, l?aleshores jove periodista Carles Sánchez i
Pastor[4] li dedicava un article d?elogi a la
revista ?La Zuda? mitjançant el qual el qualificava de triomfador, per haver
escrit una obra que considerava: d?argumentació
sòlida i punyent o la manera senzilla i cruel ? rimant perfectament amb l?estat
anímic del personatge central ? d?orientar-la i d?exposar-la. Posteriorment als anys 1950 i
des de Tortosa estant, els membres de l?anomenada Generació del 52[5]
s?emmirallaven una i una altra vegada en la figura de l?escriptor ampostí i
rapitenc, des de les pàgines de la lloada revista de lletres ?Gèminis?.
L?intel·lectual tortosí Manel Pérez Bonfill ja va realitzar un assaig sobre la
seva obra el 1958, que va rebre un premi a Vinaròs. En les dues darreres
dècades de la seva vida va ser el torn de la publicació ?Amposta, circular de información?, la que difonia adequadament la
seva obra, en especial amb els acurats articles de crítica literària que
habitualment redactava en Vicent Duatis. 
També al seu poble natal ha estat objecte de veneració, amb notables
reconeixements. De fet, el rapitenc Emili Rosales va ser el coordinador de
l?edició de la seva obra catalana completa.

D?altra banda, al mític escriptor del Montsià se
li ha criticat abastament el seu ús lingüístic, donada la seva renúncia
implícita a utilitzar un vocabulari més nostre que s?encaminés a la
dignificació del parlar rural de les Terres de l?Ebre. Ben segur que era una
altra època, durant la qual la intenció primordial era el conreu de la variant
estàndard, i molts escriptors no van veure la necessitat d?introducció de
gaires aspectes dialectals en el món literari. La figura d?Arbó no ha estat
exempta tampoc de polèmica, per la seva utilització de la llengua castellana
durant la postguerra, que li va suposar una mena d?ostracisme dins del panorama
literari català del seu temps. Ell mateix va reconèixer en diverses entrevistes
que en una situació cultural i política normalitzada no li hagués calgut
canviar de vehicle lingüístic.

L?any 2002 es va celebrar un esplèndid Any Arbó,
per tal de commemorar el centenari del seu naixement. Van veure la llum dos
interessants obres que inclouen uns detallats apunts biogràfics i excel·lents
anàlisis literàries: ?Cent anys d?Arbó? dels ampostins Màrius López i
Robert Rallo, i ?Sebastià Juan Arbó?, que 
va incorporar estudis amb signatures del prestigi de l?Emili Rosales, en
Ricard Salvat o la Carme Arnau. Alguns dels guardons de la seva nodrida carrera
literària varen ser: Premi Fasterrath (1934) de la Reial Acadèmia de la Llengua
Espanyola per ?Terres de l?Ebre?;
Premi dels novel·listes (1936) de l?Ajuntament de Barcelona per ?Camins de nit?; Premi Nadal (1948) per ?Sobre las piedras grises?; Premi
Nacional Miguel de Unamuno per ?Pío Baroja y su tiempo?; Premi Blasco Ibáñez
(1966) per ?Entre la tierra y el mar?;
i Premi Ciutat de Girona (1974) per ?La
Masia?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!