Poetes catalanes (156): Blanca Ripoll Sintes

Blanca Ripoll i Sintes va nàixer a Alaior el 1954. És una de les principals autores menorquines actuals. Llicenciada i Doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona, on actualment treballa com a professora de Literatura Castellana.

* Les seues línies d’investigació comprenen, des de diverses perspectives, l’estudi del món editorial, la crítica literària a la premsa i la creació literària, sobretot de narrativa, durant la postguerra.
* Ha participat en nombrosos congressos nacionals i internacionals, en llibres col·lectius i ha publicat articles en diverses revistes especialitzades.
* Ha estat guardonada amb el Premi Internacional «Academia del Hispanismo» d’Investigació Científica i Crítica sobre Literatura Castellana 2012 per la seua tesi doctoral «Destino y la novela española de posguerra (1939-1949)», dirigida por Adolfo Sotelo Vázquez (Universitat de Barcelona).
* És una de les veus poètiques més potents menorquines actualment.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Poètica
Pedres entre les ungles.
Anar traient a la llum
aigua del pou.
Extreure paraules precioses
i celebrar-les
com descobriments brillants
entre la terra humida i fosca.
Pedres entre les ungles,
de tant gratar el sòl.
Sagnar el crit més espès
mentre grinyola la politja.
Aigua del pou més pregon
que pren el vol
amunt, més amunt,
tant com més vella,
tant com més lluny.
Pedres entre les ungles.
Veu neta, punxant, feridora.
Llum blanca, dolorosa.
I el crit de la sang
que em puja del ventre
quan la vida em desperta
del son del seny
a l’estremida tremolor dels sentits.

RECORDATORI

I torno a escoltar
el cant dels ocells
i els estels tremolen,
allà, lluny…
Però el món no gira
com ho feia abans.
Ja no hi resta
ni un bocí d’aire
per a la tragèdia…
Jo no tindré Maig del 68,
ni Résistance,
ni Che,
ni Gandhi…
I el gran dubte és:
m’hauria emmascarat
sota una falsa bandera…
…o hauria agafat el fusell?
Les cames trontollen
i s’esfondren els meus carrers…,
tot i que, això,
tot plegat, no deixa de ser una metàfora.
La vida
no m’haurà donat
l’ocasió d’escollir.

***

Però torno a escoltar
el cant dels ocells…
Tenim dret, encara,
a agafar les torxes
i assaltar el castell.
Mentre hi hagi homes,
hi haurà fortaleses,
inexpugnables…,
aparentment…
Tenim, encara, el dret
a agafar la falç del mot
i abatre les murades.
Només per no oblidar
que som joves,
que el passat
no ha estat en va,
ni ha de ser el futur
una hipoteca heretable…

***

El cant dels ocells
trenca la foscor.
Ser sargantana…
Sota el sol…
Romandre al centre de la foguera,
instant que no es marceix,
i mossegar-se la cua,
més enllà del dolor i del riure.
Ser sargantana…
Viure sota el signe del foc!
I, alehop!
Escolar-se per qualsevol escletxa…
Furgar dins, endins, de qualsevol buit…
Viure, i reviure,
el foc de la lluita!
Perquè tenim dret,
encara,
a sentir el cant dels ocells.

Afegeix un comentari