Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

10 de setembre de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (110): Xènia Dyakonova

La Xènia Dyakonova (Ksénia Diàkonova, en rus: Ксения Дьяконова) va nàixer a Sant Petersburg el 1985. És poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura.

* L’any 1999 es trasllada a Barcelona, on estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona.
* A partir de l’any 2001, publica nombroses seleccions de poemes a les revistes literàries de Sant Petersburg i Moscou i el 2003 publica el seu primer poemari en rus, Moià jisn’ bez menià;
* Posteriorment, publica els reculls de poemes Kaníkuly (Vacances, 2007)[2] i Florianópol (2010).
* L’any 2002 va rebre el premi de poesia jove Nóvie Imenà (Els Nous Noms), i l’any 2014 va ser premiada en el Certamen Joseph Brodsky en la modalitat de cicle poètic.
*En català, l’any 2015, publica el recull de poemes Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly i el 2020, Dos viatges.
* Dyakonova ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia, Lev Tolstoi, Varlam Xalàmov i Aleksandr Kúixner.
* L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 se li atorgà el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seua versió al català del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.
* Ha col·laborat en la traducció d’antologies de poesia catalana moderna al rus.
* En castellà, ha publicat traduccions dels poetes Lev Rubinstein, Nikolai Gumiliov, Borís Pasternak i Aleksandr Kúixner.
* Com a crítica, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixévskaia.
* Ha col·laborat amb el suplement cultural del diari Avui entre els anys 2005 i 2015 i des del 2013 col·labora amb el suplement cultural del diari Ara.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

EL DIA ABANS QUE TANQUESSIN ELS MUSEUS
Hi ha gent que diu que no hi havia ermini
a la versió inicial.
“Si es taca el seu pelatge blanc, mor de seguida:
és símbol de virginitat.”
“Au, va! Si aquí ja estava embarassada
de Ludovico Sforza de Milà,
i el bitxo ’quest li està tapant la panxa.”
“Al duc li deien l’Ermellino,
és clar com l’aigua: és ell.”
“I jo vaig veure un reportatge
que deia que les dames elegants
dormien amb animalons així
perquè els matessin, amb perdó, les puces,
furgant-los cada nit el cap.”
Hi ha gent que diu això i molt més,
hi ha algú que donaria un any de vida
per treure-li la còfia i besar-li
la punta dels cabells,
i a mi —no hi puc fer res!— m’ha fet somiar
que els rajos X haguessin descobert
una finestra que hi havia
damunt la seva espatlla dreta,
perquè és d’allà d’on ve la llum
calmada del seu rostre,
i ens hi quedem, com al voltant del foc,
amnèsics de la neu que dorm a fora.

És un Monet de les nereides qui ha pintat
en un estany, damunt de l’aigua platejada,
l’estol dels arbres, les escates del teulat,
i l’ombra doble de la nostra passejada.
És un Carreras dels ocells qui dalt d’un pi,
sense dignar-se mai a anar al conservatori,
amb una veu irreprimible sap colpir
aquell qui escolti el seu inútil oratori.
De cap manera llicenciats en aviació,
els núvols volen sobre el mar, el camp, la fira…
Així mateix componc un vers –no tinc noció
de com es fa, però l’escric i veig: respira.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!