Poetes catalanes (69): Maria Cabrera i Callis

Maria Cabrera i Callís va nàixer a Girona el 1983. És una poeta i docent, que imparteix com a professora associada a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona.

* És autora d’una tesina sobre lingüística, concretament sobre “El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació fonològica i anàlisi quantitativa de la variació”.
* Actualment prepara la tesi doctoral a la secció de lingüística del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona amb el títol: “Contactes consonàntics en alguerès. Descripció i anàlisi sincròniques”.
* Ha estat guardonada amb el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, per Jonàs (2004); Premi Carles Riba, per La ciutat cansada (2016).
*Diferents grups i cantants catalans han musicat alguns dels seus poemes. Manel ha musicat “Jonàs” i també ho ha fet Bikimel. Petit ha musicat el poema inèdit “Nit mallorquina”, dins l’àlbum “Llenya Prima”, Miss Carrussel i Clara Peya han musicat “Cançó dels dies de cada dia”, publicat a La matinada clara i Sílvia Pérez Cruz ha musicat “Pare meu” adaptació del poema “Salm i paràbola de la memòria pròdiga” dins dels poemari La matinada clara. El duet de Torredembarra Tres, format per Jordi Suñé i David Morlà, musiquen el poema “Talaiot” en el seu primer treball discogràfic “La sal de la mar”.

Obra poètica
* Jonàs (2004), La matinada clara (2010) amb il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet; Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (2011) amb altres setanta poetes. Aquest poemari va sorgir arran de l’acampada del Moviment 15-M del 2011 a la Plaça de Catalunya de Barcelona; La ciutat cansada (2017). Premi Carles Riba 2016.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

mal moment

mal moment perquè m’arribis, gitanet,
amb el sol a la mirada
i les mans plenes de vent fresc,
amb la cort de precipicis
que m’assalten quan te veig;
mal moment per la bugada
si ja tinc el cossi ple;
mal moments perquè me miris
si em fa por de dar-te res,
que te’n dono una micona
i la lluna ja em fa el ple…

cansoneta leu e plana

que sóc que no sóc la veïna
que sóc que no sóc una estranya
que ploc que no ploc: pedregada!
que faig i desfaig la corranda

que sóc que no sóc una espina
que sóc que no sóc maltempsada
que·t faig que no·t faig mala cara
que ho dic tot que no dic paraula

que sóc que no sóc que m’oblid
que corro més lluny que l’speed
que callo i em menjo el desig
que calla i enfonsa’l al pit

que visc que no visc lluny d’aquí
que caic que no caic terra endins
que tot es confon: déus i nits
que vinc com l’speed ja t’ho he dit

que sóc que no sóc un morter
que pans i porrons i alegria
que’m giro i de cop fot mal temps
que calla collons i fes via

que sóc que no sóc camí ral
que sóc que no sóc tramuntana
que pugis amb mi al darrer cim
que pugis amb mi fins l’albada.

pronominal

A memòria é un cuarto baleiro con espellos
Alfonso pexegueiro

memòria ardent com el paper d’aquest cigarro
que d’una trepitjada apago:
que bonica la història de les nostres amors
que bonica la pluja del teu cos per la carretera de la meva espatlla
que lenta la mà que acaricia la pàgina
com gira el full de l’antiga ferida

i tu
al balcó de casa
i tu
vist des del balcó de casa
i tu
pregoner de les bondats humanes

i jo
mirant-te amb cara antropofàgica
i jo
que efectivament em nego tres cops set cops totes les formes
i jo
que dibuixo una espiral perfecta d’inestabilitats emocionals acolorides

directes al teu ventre
són les meves punxes
directes al meu ventre
són les aigües dels teus ulls distrets quan te m’allunyes

eres tu
un vol alat dels déus
creuant-me sencera
pel passadís de casa
eres tu
la paràbola perfecta de la bellesa
lleugera ingràvida la teva cama
una corba rotunda desencaixant en el meu panorama
de capses de llumins que se’m corsequen

i jo,
sóc l’afluent principal de tota tarda fosca
sóc la memòria de la darrera pedregada amb què te m’obsequio
la misantropia de la nina de porcellana
la voracitat devastadora de paisatges
i totes les postals que expiren a correus

la idea que em governa
és un animal sense ulls que se t’aferra als llavis
és terra cremada a cadascun dels meus calaixos
és vidre trencat enmig de la bugada fresca

i jo
sóc la memòria d’ivori dels elefants salvatges
i tu
la pronominalització dels meus horrors d’infància.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *