Emigdi Subirats i Sebastià

Novament la poesia em marcarà produndament la jornada d’avui. Justament perquè des de la Regidoria de Cultura de Campredó teníem preparat un autèntic plat fort. Era el segon any en què faríem l’acte central del Dia Internacional de la Poesia a les instal·lacions de l’antiga Escola de Font de Quinto, la qual va tancar les portes l’any 2000. L’any passat vam organitzar una jornada poètica personalment somniada, en la qual vaig incloure els poemes d’autors de la nostra Ilercavònia que més m’han influït al llarg de la vida. No vull dir, en absolut, els millors, atès que cadascú té el seu criteri estètic o sentimental, òbviament. Nogensmenys, aquells que he llegit i recitat en més cops, de poetes que han deixat una llarga petjada en les nostres lletres i entre la ciutadania. Vaig comptar amb tot un exèrcit de rapsodes, els més actius del nostre territori ilercavó, a cadascú dels quals havia assignat un poema en concret. Des d’Abú Bakr a la revolució en nom de dona de la poètica nostrada: Sílvia Panisello, Conxita Jiménez, Carme Cruelles i Montse Boldú.

En l’edició d’enguany volíem fer un homenatge ben significatiu al món de l’olivera, mitjançant la recitació d’un  poemari esplèndic, El bres de les fargues de Conxita Jiménez. Hauríem fet ús del pati de l’Escola per tal de veure uns vídeos representatius del poemari, per després desplaçar-nos tots plegats a la finca d’oliveres novelles que hi ha just al davant per realitzar les recitacions sota l’ombra de les oliveres, l’arbre més emblemàtic del tram final de l’Ebre. Hauríem comptat amb acompanyament a la guitarra per part d’un alumne estimat. Sempre suposa per a mi un fet molt especial poder comptar amb alumnes en els actes literaris, perquè fa més gran el lligam docent-literat, la dualitat que més m’agrada que em retrati.

Durant el matí he fet les ja tasques rutinàries habituals: correcció d’activitats de l’ioc i de les redaccions dels xavals de batxillerat, escoltar els enregistraments en anglès o en alemany que m’envien els alumnes de l’institut, desbrossar una mica el jardí i collir taronges per al meu pare.

També he tingut una estona, prou llarga, per a la lectura. La lectura d’un clàssic com Moravia suposa un acte de recreació extraordinària. T’arribes a preguntar com podien escriure tan bé, a part de remarcar la bona tasca del traductor. Aquest tipus d’escriptors eren d’una altra fusta, tenien el talent innat i no sofrien de les presses actuals que forcen les editorials, les quals aconsegueixen que els best-sellers siguin obres a mig cuinar, literalment.

Després de l’habitual descans havent dinat, m’ha arribat la trista notícia del traspàs del Dr. Germà Colom. Savi erudit castellonenc, catedràtic emèrit de la Universitat de Basilea, Creu de Sant Jordi, Premi d’honor de les Lletres valencianes, membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, un dels grans estudiosos de la llengua catalana. Va ser el professor i guia espiritual del gran Curt Wittlin, al qual va introduir als estudis de la literatura catalana medieval. Indubtablement, una gran pèrdua. Tenia 91 anys, estava afectat per problemes de respiració i el virus maligne sen’s l’ha emportat.

Al vespre-nit vaig acabar la lectura de 1934, Indubtablement, una de les millors novel·les que he llegit mai. La categoria de l’autor per suposat ha quedat contrastada. Quina capacitat d’alterar la personalitat dels caràcters, tècnica que deixa el lector sempre amb un interrogant i amb una curiositat innata per saber què passarà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!