En aquest apunt hem inclòs el pròleg (praefatus) a la ruta literària Manuel Pérez Bonfill, que vam estrenar amb alumnes de literatura catalana de l’institut.
Praefatus
Amb aquesta ruta literària voldríem fer un retrat acurat de la figura del literat i intel·lectual Manuel Pérez Bonfill (Tortosa, 1926), mitjançant un recorregut per part dels escenaris de la ciutat on va viure, aquell riu ample i feliç amb tarongers florits, que cantava el seu amic lletrat Gerard Vergés1. És la nostra intenció donar vida a la personalitat, el so, el to, la imatge i l‟accent que tenia la ciutat de Tortosa molt especialment durant la segona meitat del segle XX, a partir d‟aquella duríssima postguerra que va deixar soterrades tantes il·lusions, amb un règim polític que va postergar deliberadament la llengua de la terra, amagada i denigrada. Que en llemosí sonà lo meu primer bagit quan del mugró matern la dolça llet bevia, que en llemosí al senyor pregava cada dia e càntics llemosins somniava cada nit, Bonaventura Carles Aribau dixit, en la seua preciosa Oda a la pàtria, publicada al diari barceloní El Vapor en data del 23 d‟agost de 1833, que donava el tret de sortida al moviment de la renaixença de l‟ús públic i literari de la llengua de Cristòfor Despuig i Francesc Vicenç Garcia2.
1 Gerard Vergés i Príncep (Tortosa 1931-2014), el més famós poeta tortosí del segle XX, impulsor de la revista GÊMINIS als anys 1950, guanyador del premi Carles Riba de poesia el 1981 amb L‟ombra rogenca de la lloba, i del Josep Pla de narrativa de 1985 amb Tretze biografies imperfectes. És l‟autor de la traducció de tots els sonets de Shakespeare.
2 Els dos escriptors catalans més prestigiosos dels segles XVI i XVII, naturals de Tortosa.
Manuel va ser un xiquet de la guerra de 1936-1939. Va experimentar en pròpia pell què suposava l‟existència sota l‟amenaça dels atacs aeris, en una ciutat enderrocada a causa dels bombardeigs i l‟establiment del llarguíssim front de guerra que va tacar de sang tots els nostres pobles i les nostres viles. Va haver de contemplar espantat com s‟usaven refugis com a sopluig durant els tres dramàtics anys de conflicte fratricida, de guerra incivil. Van haver de fugir de la ciutat per fer cap a València i a Albatana, el poble natal del pare, amb la seua família. L’escriptor va tenir la necessitat imperiosa d‟escriure abastament sobre el fet bèl·lic al llarg de la seua dilatada trajectòria literària, conservar la memòria és l‟essència de tota societat:
Al Pau –aleshores teia dinous anys i un amor furtiu fet de foscúries, ensurts i carícies maldestres – li van penjar una cartutxera al coll, li van posar un fusell antic i malparit a les mans i li van dir, amb la mateixa delicadesa d’un esbronc: “Tu dispara, si en veus algun, de feixista. Si no ho fas tu, te la farà ell, Vet aquí el mal del món!‖.
En realitat, ell no anava tan lluny. Ell, l’afirmació li venia del cor, no en volia fer, de mal. ―La guerra no és bona‖ – pensava. ―No ho pot ser de cap de les maneres‖. I quan se n’adonà, ja s’hi trobava, tot just al bell mig del combat, ple d’una por visceral, física. I d’una indefugible esgarrifança.
―Una explosió de morter va emportar-se el capi i la part de dalt del cos del pobre Joan, fill del Mas de Barberans. Joan del Mas de Barberans tenia un nas llargarut (de titella), vermell (de perdigot), uns ulls minsos – calia desensorrar-los dels replecs de les parpelles- i brillants, i unes mans amples, bastes i pesades com un censal, mans avesades a haver-se-les amb els estris de pagès. No havia fet altra cosa al món que llaurar, cavar, rascar vores, treballar la terra amb una alegre tossuderia d’obsés jocund. I pessigar plegadores d’olives a les fosques d’una nit tranquil·la d’hivern o en la soledat polsosa d’una pallissa a la xafogor –sobrevinguda per l’escalf de la sang – de la migdiada… Un tret malaurat s’endugué la nineta de l’ull esquerre. I la bola de l’ull d’endemés – i s’enfonsà dins del cervell, arrabassant-li alhora la vida, d’en Cristòfol del Pantòstic – del Fantàstic -, oficial manyà, llest com una alena; l’herba no li creixia sota els peus.
De la seua ploma ens arriba novament una cadència ben bella, a despit de l‟enorme tristesa que desprenen les seues paraules, el relat d‟uns temps duríssims que gairebé els ha perseguit durant tota l‟existència a aquells que el van sofrir de primera mà:
El seu iaio havia estat el golafre més fart de la Costa de Santa Clara, el seu pare el dropo més cansat de la Costa del Castell: quan baixava a l’esplanada, trigava més d’un dia en tornar a pujar a casa. En canvi, ell era el jove més àgil per les curses d’a peu, les llargues i les curses, i les aventureres en què hi havia un pollastre o un conill de premi… al seu costat, Felip, de Remolins, – ja se sap, ―a Remolins mam‖ -, bevedor mai ebri, treballador mai esgotat, baix d’alçada, grassó d’amplada, amb força de bou i tendresa de catxa, va quedar cec, i encara rai, que no se’n va fer la pell… I Altadill, l’electricista, perdé un braç… I Audí, de l’horta, morí d’un tret al ventre, cridant, plorant, udolant com un ca…I Forcadell, escrivent, posseïdor d’una envejable lletra anglesa, també va ser mort com una animàlia. Foren morts i enterrats sota la terra grassa de les oliveres, o al peu de les costeres de la vinya, o ni això, sinó corromputs a l’intempèrie i menjats pels corcons que roseguen l’home, o per les aus carronyeres, o pels animalons que s’arrosseguen subrepticis i fan cau per la malesa…‖.
El règim franquista trencava totalment amb el període anterior republicà, amb tarannà democràtic i impulsor de l‟ensenyament laic, i va establir una educació ultracatòlica i sexista arreu de les escoles dels Països Catalans, alhora que va endegar una política de genocidi de la llengua i cultura catalanes. Diverses generacions de ciutadans van ser educats en llengua castellana, amb la consegüent negació total de la cultura pròpia. La història del país va quedar totalment reclosa fins que passaren a la història les llargues vacances del silenci, Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982) dixit, amb la desaparició del dictador Francisco Franco Bahamonde en data de 20 de novembre de 1975.
Els Països Catalans van haver de fer un esforç immens envers la recuperació d‟aspectes centrals de la catalanitat. Qui perd els orígens, perd la identitat, ens
ensenya el proverbi i el cantor de Xàtiva: Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent que fa alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenem classes subalternes, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. La tasca abnegada de tants literats hi va ajudar d‟allò més. El català va seguir sent conreat literàriament malgrat les imposicions legals i l‟intent constant de secessió contra la llengua donant-li ficticis noms destructors en alguns indrets del territori catalanoparlant. Com a espill de menut miracle cultural, es va viure un autèntic segle d‟or de les nostres lletres (tal com va apuntar en un estudi acadèmic el prestigiós crític Joan Triadú) amb tot un seguit de veus poètiques i narratives del màxim nivell, amb tot un seguit d‟autors procedents d‟arreu de tota la llarga geografia catalanoparlant, de les Corberes al Segura i del Cinca, amb la barca del temps amb el vent de llevant, a l‟estimada ciutat de l‟Alguer, la catalana Barçaruneta de Sardenya.
Van sorgir grandíssims poetes com: Salvador Espriu (Arenys), JV Foix (Barcelona), Miquel Martí i Pol (Roda de Ter), Joan Oliver “Pere Quart” (Sabadell), Joan Vinyoli (Barcelona), Vicent Andrés Estellés (Burjassot), Rafel Garia (L‟Alguer), Josep Sebastià Pons (Perpinyà), Maria Mercè Marçal (Barcelona), Montserrat Abelló (Tarragona), Joana Raspall (Barcelona), Marian Villangómez (Eivissa), Gerard Vergés (Tortosa); novel·listes com: Mercè Rodoreda (Barcelona), Manuel de Pedrolo (Plans del Sió), Jaume Fuster (Barcelona), Enric Valor (Castalla), Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), Caterina Albert (Barcelona), Avel·lí Artís Gener (Barcelona), Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca); dramaturgs com: Ricard Salvat (Tortosa), Maria Aurèlia Capmany (Barcelona) o Adrià Gual (Barcelona); memorialistes com Artur Bladé i Desumvila (Benissanet) o Josep Pla (Palafrugell); historiadors com Josep Termes (Barcelona), Pere Català Roca (Valls), J. Ainaud de Lasarte (Barcelona) o Hilari Raguer (Barcelona); lingüistes com: Manuel Sanchis Guarner (València), Carles Salvador (València), Joan Coromines (Barcelona), Francesc de Borja Moll (Palma de Mallorca), Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona), Josep Panisello (Jesús), Joan Beltran (Tortosa) i Joan Solà (Bell Lloc); i estudiosos de les nostres lletres com: Joan Fuster (Sueca), Miquel Batllori (Barcelona), Joan Triadú (Barcelona) o Albert Manent (Barcelona).
Aquesta ruta intenta restablir adequadament els espais més rellevants de la vida del literat tortosí Manuel Pérez Bonfill, mestre entre mestres i lletrat entre els lletrats, mentre anirem recitant i llegint fragments de la seua obra, la qual reflecteix
una qualitat excelsa. La figura i l‟obra d‟un dels intel·lectuals ebrencs més grans dels que es fan i es desfan, el llegat i els espais que conformen aquesta ruta, són el patrimoni dels catalans i de les catalanes, que els ebrencs i les ebrenques hem d‟ajudar a difondre i a enlairar.
Manuel Pérez Bonfill. El literat i la persona Manuel Pérez Bonfill (Tortosa, 5 de setembre de 1926). Llicenciat en Filologia Romànica, va ser professor de llengua i literatura castellanes a l‟Institut Joaquim Bau de Tortosa, anomenat sempre per ell l‟Institut3, fins a la seua jubilació l‟any 1991. Va exercir com a professor de català, en hores extraescolars, durant els anys de la dictadura franquista, deixant empremta en els seus alumnes i fent bandera d‟una intel·lectualitat permanent, fet que, conjuntament amb la seua militància política, el va dur a ser empresonat a Tarragona a principis del 1969. Ha dirigit una gran quantitat d‟obres teatrals a l‟Institut, el qual va convertir en el gran centre dramàtic de la ciutat, creant la coneguda com a Aula de Teatre. Va estrenar obres de Shakespeare, Espriu, Brossa, Pirandello, Brecht, Ionesco, Miquel Martí i Pol, etc. Va tenir un contacte estret amb el gran director teatral Ricard Salvat, també fill de Tortosa. Va ser l‟impulsor de grans carreres dramàtiques com les de Pere Ponce o Sílvia Sabaté. Es considera un xiquet de la guerra amb una passió veritable: la llengua i la literatura catalanes. Va pertànyer durant l‟època de la postguerra als grups
3 No va voler mai reconèixer el nom d‟un alt mandatari i ministre franquista, president del Consejo del reino.
Delta 51, Macla 65 i l‟Estampa Popular i juntament amb altres artistes i escriptors del moment com: Roberto Escoda, Albert Fabà, Carles Vallés, Francesc Todó, Ferran Cartes, Joan Antoni Blanc, Agustí Forner, Jaume Rocamora, Cinta Sabaté, Ferran Chavarría, Lluís Montagut, Frederic Mauri, Maties Ballester o González Cirer, entre altres, va estimular l‟activitat a Tortosa amb exposicions, conferències, edicions de llibres i catàlegs, combinant literatura i obra pictòrica , fet que va fer possible el renaixement cultural, la recuperació de la democràcia social a l‟Ebre. Al costat de Gerard Vergés, Mn. Joan Baptista Manyà i Jesús Massip va participar en la revista GEMINIS (1953-1961). També va ser un dels impulsors de la segona fase de la cultural revista La Zuda. Ha rebut diversos premis al llarg de la seua llarga trajectòria literària: el Premio Sésamo a Madrid el 1958, el 1959 és premiat a Barcelona i el 1960 a Sevilla i als Jocs Florals de Vinaròs, tot per obres en castellà, tot i que és amb el Premi Puig i Llença de narració (Recull, 1968), el Premi Malvarosa a València, o Joan Llonguera de narració (Festes literàries Pompeu Fabra, 1980) que rep premis per escrits en llengua catalana. Ha publicat reculls de poesia i de narrativa curta, el primer d‟ells Amb algunes branques d’olivera, prologat per Ricard Salvat4, així com ha dirigit nombroses obres teatrals.
4 Un dels dramaturgs catalans més prestigiosos del segle XX, natural de Tortosa i íntim amic de Manuel Pérez.
El 2009 va rebre diversos homenatges per part d‟institucions i associacions culturals que volien reconèixer la seua figura a través dels vessants polítics, literaris i docents. La seua obra va ser objecte d‟estudi a la Fira literària Joan Cid i Mulet a Jesús, la qual va inaugurar i se li va dedicar. L’any 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi, la màxima distinció que atorga la Generalitat de Catalunya, per la seua alta qualitat literària, el seu paper intel·lectual i la seua fidelitat a la cultura catalana. Una proposta que va comptar amb l‟adhesió de nombroses entitats cíviques, socials i culturals del municipi de Tortosa, i de moltes personalitats del món cultural. El 2016 va ser declarat com a l‟Any Manuel Pérez Bonfill, per tal de commemorar el seu norantè aniversari. Va ser nomenat Fill predilecte de la ciutat de Tortosa, la Biblioteca de Campredó va adoptar el seu nom i també la Mostra de Teatre Amateur d‟Òmnium cultural de les Terres de l‟Ebre, i va rebre un emotiu reconeixement universitari. S‟han publicat dos estudis biogràfics sobre la seua obra i personalitat a càrrec d‟Agnès Pegueroles i Xavier Garcia Pujades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!