Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

9 d'octubre de 2011
0 comentaris

9 d’octubre, el penó de la conquesta


“València era nostra…i quan vièrem nostra senyera dalt en la torre, descavalgàrem del cavall, ens endreçàrem vers Orient, ploràrem de nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia feta”
 ( Llibre dels feits. Jaume I)

Versos del poema Lo Somni del Rey en Jaume, de Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867- Baeza 1928). 

Un jorn, que’l
Rey En Jaume corría per la sérra
Que al Aragó
entrellassa la valenciana térra,
Del gras
Penyagolosa als cingles aplegá:
Y entrantse’n á
una balma, del puig en les entranyes,
Dormíu-se, y vegé
en somnis d’esprits formes estranyes,
Ombres de mórts
colosos: un d’ells així parlá:

 “Oh tú, que així
profanes dels grans esprits la cóva,
fort vencedor
dels homens, jagant de rassa nóva;
si á conquerir
Valencia te porta el pensament,
Escolta be esta
historia de trista recordansa,
Y qu’ella te
servixca d’eixemple y ensenyansa,
Puix son edats passades
espill de la present.

 “Nosatros los
colosos, la branca renadiva
d’aquells jagants
del Asia, gent brava y erradiva,
guanyant térres
vingueren deçá dels Pirineus.
Y al aguaitar la Hesperia de rialleres
planes,
De sèrres
blavinoses, ribes y valls bledanes,
Ardits van
repartirmos este jardí dels Déus.

 “La sòrt a alguns
va darmos la Còsta
llevantina,
que jau vóra les
ones redona com petxina
Immensa, que
Nereides obraren dins la mar.
 Gojosos adornarem de forts castells sa vòra,
Lligantlos ab
murades pera que gent de fóra
Jamai nostres
delicies vinguera a destorbar.

 D’eixos treballs
titanids encara ne son runes
Los més alts
promontoris ab ses cingleres brunes,
Com Aras y
Mondúber, Marióla y Espadá;
Rey de tots élls,
qui’l nostre nóm dú, Penya-colosa,
Y ab dos grans
promontoris la térra quedá closa,
Mongó baix pel
mes-dia, per dalt l’aspre Monsiá.

 Com perla d’eixa
conca, de gran préu y bellesa
En mij floría el
regne d’una immortal deesa,
Que Deu, vessant
de ditxa, formá del seu sonrís.
Son brill lo sòl li
dava, la tèrra sa opuléncia,
Per çò la  nomenaren los segles tots “Valencia”,
Bell nòm que la
deesa dixá a son paradís.

 “Vegéremla
nosatros: l’encís de sa mirada
corrent per
nostres venes com riu de mel rosada,
Dome’ls brutals
desijos, mos feu adoradors.
Mes pronte ses
caricies volgué cascú mereixer
Mirárense y de
lluita fraterna al vore créixer
L’espectre, els
zéls ferestechs tancaren dins dels córs.

 

“Y tots fingint
guardarla, robaren la deesa,
portantla d’estes
sérres a nostra fortalesa;
cascú l’enginy
forçava per ferli grans presents:
qui un trono d’or
y evori, qui un gran parlar de marbres
qui estanys
d’aigües blavenques, qué selves de grans arbres,
qui alçá’ls
monolits de Ares pera cremarli incéns.

 

“Y mentrestant
sos nobles vasalls acotolaren,
y son florit
imperi cruels li devastarem,
com un ramat de
besties selvages dins d’un hórt.
Y pera que de
nostres maleses la pejada
Ab runes y
cremades quedara ben borrada,
Lo foch y’ls rius
soltarem sobre aquell camp de mórt.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!