Emigdi Subirats i Sebastià

Els meus poemes a l’Alguer

I

I en la innata parla d’aquesta terra
Renaix tota la grandesa de la història,
La seua i la nostra, la de la ciutat
Amb muralles ardents que controlen
Tota una mar d’immensitat llunyana.
La terra catalana  conserva un racó
Lluent en les cales alguereses
Que transmeten una cultura mil·lenària,
I una llengua estimada per poetes i parlants
Que es neguen a ser engolits
 pel progrès de la Itàlia.

 II

 I la llengua de Païs, Palomba, Ciuffo,
Ressona arreu de la història més ufana
I s’endinsa en l’esperit d’aquells que estimen
La vida afable de pescadors i gent de pau.
I visca la parla algueresa i el seu accent
Tan humà, i visca la història que passa
I ens permet ser nosaltres mateixos
Amb la parla que canta el poeta,
I el botiguer i l’home d’arrel alguerès
Que s’estima l’essència de la vida
I sap lloar allò que és ben seu.

 III

 I sona la veu de l’Alguer arreu,
Tenaç és l’home que es nega a perdre
L’herència antiga dels avis i pares,
Que senten ben viu un ric parlar.
I els bastions que la ciutat guarden
Veuen passar senyeres per vaixells medievals
I escolten la veu almogàver
Que salva en Garia i els altres cantors,
Que defensen la terra i l’ànima
De tota una ciutat, que abraça cultura
Arreu. I sap que la memòria
és l’essència de tot.