La presidència d’Arrimadas

En els somnis humits d’Aznar, així com en els d’Alfonso Guerra o Aleix Vidal Quadras, Inés Arrimadas podria guanyar les eleccions a Catalunya, el bloc del 155 + Comuns podrien arribar al 50% de l’electorat i la taronja podria reclamar que governés la llista més votada.

Per molts catalans, independentistes o no, aquesta imatge se’ls presenta dantesca, terrible, fosca, fúnebre i tenebrosa; la nostra llengua, la nostra cultura, el patrimoni, el teixit associatiu, la cohesió social… tot en orris a mans de l’IBEX35, a qui no preocupa el català, les sardanes o les subvencions als esplais (que tan molesten als “naranjitos”), sinó que únicament volen que Catalunya segueixi sotmesa i contribuint al seu PIB i als seus amplis beneficis empresarials, de producció i de mercat, que la independència fa perillar.

En qualsevol cas, seria un bon toc d’atenció pels partits partidaris de la República, per exigir-los que es posesssin a l’alçada de la ciutadania que va defensar amb coratge el referèndum, motivar-los a fer-ho millor del que ho estan fent fins ara, i forçar-los a guanyar-se els vots que ens demanen amb alguna cosa més que promeses que està complint la gent abans que els polítics.

Dit això per desfogar-me i tornant a una hipotètica (i espero que impossible) presidència taronja. Us imagineu el seu dia a dia arreu del país? Feu-ho per un moment:

Inauguracions diverses amb assistència massiva de CDRs locals o d’àvies amb bufandes grogues acordonades pels Mossos, assistència a diades castelleres on les enxanetes despleguessin estelades davant el balcó que presideix, partits al Camp Nou on el minut 17 es crida independència i en qualsevol moment trenca un “Llibertat, llibertat!”, presència en lliuraments de premis de cultura catalana davant de gent a qui està maltractant la llengua (quin discurs faria Isona Passola en els Premis Gaudí?), pancartes i llaços per allà on passés, talls de cinta d’infraestructures estatals a Catalunya (ai no, això no, que això no canviarà per molt “amiga” que sigui del Gobierno de España)…

Quan creieu que podria aguantar una presidenta del 40% de l’electorat + 10% dels Comuns, exercint aquesta presidència en uns espais socials, culturals, lúdics, esportius, associatius… copats per l’altre 50% de població, molt més activa, mobilitzada i reivindicativa? Penseu-hi, per un moment.

Quan creieu que podria aguantar? Fins a les següents eleccions… posem per cas, municipals? Com les de 1931? Com les que van proclamar la 2a República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona sense que figurés en cap programa electoral?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *