“Ciutadans de Catalunya… ja sóc aquí”

Corria el 1977 i una democràcia espanyola en bolquers rebia el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, després que Adolfo Suárez restituís la institució amb habilitat política. (Parlarem en un altre moment dels clarobscurs dels dos personatges i aquesta maniobra diplomàtica)

 

El fet és que en sortir al balcó de la la Plaça Sant Jaume, Josep Tarradellas va encertar de ple el destinatari del seu missatge. L’escoltaven catalanistes, segur, fins i tot, algun independentista precoç, però també ho feien immigrants castellanoparlants que no tenien cap vincle amb el catalanisme i fins i tot el menyspreaven, també ho feien militants de partits que s’havien partit la cara contra la dictadura mentre ell era a l’exili, també ho feien moviments obrers que sols els preocupava la vessant socialista de l’antifranquisme, també ho feien hereus d’aquells que el govern republicà del que Tarradellas era membre no va poder/saber/voler protegir de les venjances de la rereguarda durant la Guerra Civil, també ho feien els descendents dels franquistes que van entrar per la Diagonal i s’havien fet amos dels oligopolis a l’abric del règim, també els empresaris catalans que havien fet negocis amb la dictadura i els que esperaven fer-ne amb la democràcia, també els apolítics, els que no van amb res ni ningú però que paguen impostos igualment, fins i tot també l’escoltaven els estrangers que poc a poc s’havien anat assentant al nostre territori, tan verge de turisme i tan accessible… i per descomptat, també l’escoltaven els espanyols i especialment els militars, vigilants i garants de que no se li acudís emular a Francesc Macià un 14 d’abril.

 

Si hagués parlat a qualsevol d’aquests col·lectius, molts haguessin sentit que aquell home, i sobretot, la institució que representava, no anava amb ells. Però no. Tarradellas va encertar el públic al que es dirigia, el que avui recull l’Estatut com el ciutadà espanyol que resideix a Catalunya, aquell que pagant els seus impostos aquí, rep una colla de serveis i contraprestacions socials, sanitàries, educatives, d’infraestructures… de manera que això els englobava a tots!

 

L’arribada de Tarradellas, i més que la seva, la restitució de la Generalitat, significava per tots els “ciutadans de Catalunya” un pas endavant cap a un futur en democràcia, era un principi i calia incloure-hi a tothom, que ningú se’n sentís exclòs, que ningú pogués pensar que aquell home i aquella institució no anava amb ell/a, pensés el que pensés, vingués d’on vingués. La Transició era tot just un murmuri i ningú sabia massa bé què en sortiria, però aquella declaració pretenia no deixar ningú al voral perquè al capdavall, el futur que calia escriure, calia construir-lo entre tots.

 

Els sona?

Doncs seguim comptant fins a 10 a l’hora d’escriure i opinar, i treiem-nos la son de les orelles a l’hora de treballar!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *