Fa 3 anys i tots els perquès possibles segueixen sense resposta.
Però llavors, envoltats per la boira, sota una pluja fina, ens arribem fins als Prats de Cadí, o pugem dalt d’un cim, o recorrem una carena, o baixem per una tartera, o trenquem una pala de neu immaculada… i tot té sentit.
“La vida no està feta per conservar-la, sinó per viure-la”, i en llocs així la podem sentir bategar intensament. Aquí som el que hem vingut a ser, una part del tot. Aquí podem desconnectar del present per connectar amb l’eternitat. Aquí podem escoltar el brogit de la natura, amarant-nos de silenci. Aquí la mort només és un pas més del cicle de la vida. Aquí tots els perquès tenen resposta, malgrat no la puguem entendre.
Des de temps antics els éssers humans hem idolatrat la muntanya. Pràcticament totes les religions arreu del món han situat la casa dels Déus dalt dels cims, des de l’Olimp dels grecs, a l’Everest dels xerpes passant per la Transfiguració al Mont Tabor dels cristians. La muntanya sempre ha estat un lloc intrigant, a mig camí entre la màgia i el misteri. Els cims sempre han estat un repte i un desafiament pels éssers humans, més enllà del paisatge que ens ofereixen, són l’oportunitat de vèncer l’adversitat que ens fa saber petits però que ens pot fer sentir grans.
Aquest imant, compartit per tants, va ser el que va atreure el Jacint i el Pere aquell 28 d’abril, i tantes vegades abans, anhelant trobar aquella presència de Déu, aquella màgia, aquell repte, aquella conquesta.
3 anys després, una quarantena llarga de persones els hem tornat a recordar al lloc on ens deixaren i hem tornat a plantar uns arbres que creixeran com ells, forts i junts, #sempreamunt, convertint-se en el record perenne d’aquells que “eren dos ocells de foc sembrant tempestes, i ara són dos fills del Sol” als Prats de Cadí, i en les nostres vides, que mai més seran un desert.
Gràcies a tots els que ens hi vau acompanyar, in situ o amb el pensament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!