Cada dia penso en el Pere, moltes vegades, per moltes coses, cap de les quals tenen relació directa amb ell, però és gairebé instintiu. Em ve sol, sense proposar-m’ho. El cap se’n va a un gest, un record, una paraula, un record, un instant, una opinió… que tenen a veure amb ell.
Fa uns dies però, algú me’n va parlar de forma directa. Un jove que s’acaba de treure el títol de pilot i que em va fer adonar, un cop més, de les metes que havia assolit el meu germà. Ja passa que els èxits dels que tenim més a prop, com que els hem vist cada dia, ens semblen poca cosa, o simplement, normals, però que amb els ulls d’un estrany, prenen una dimensió més real i sovint, molt més gran del que havíem pensat.
Aquest noi, que em preguntava pel seu currículum, a mida que jo parlava, obria la boca i aixecava les celles flipant, literalment, amb tot el que havia aconseguit abans de complir els 30.
Als 25 anys ja era comandant i volava a l’aviació executiva, jets privats, el destí somiat per la majoria de pilots. És com dur una limusina cada dia a un lloc diferent o un autobús, que serien els avions de passatgers, amb rutes fixes, establertes i rutinàries.
Amb pocs anys més pilotava un Learjet, una bona màquina d’aquesta aviació privada, i entrava a treballar a MANGO, per una gran companyia, que en aquell moment s’expansionava a gran velocitat per tot el món.
Ben aviat, el Learjet es va quedar petit i el van canviar per un GLOBAL EXPRESS, una joia increïble de l’aviació executiva, un diamant, un caramel que tots els pilots devorarien gustosos. Va volar arreu del món, probablement va trepitjar tots els països que tenen pista d’aterratge, i en els que no ho va fer va ser perquè un “pajarraco” com el seu necessitava més espai de pista per posar-s’hi.
Per nosaltres, a casa, era un avió, un altre avió, com qui diu, un cotxe nou. El noi amb qui parlava però, em va fer adonar que portar un GLOBAL és un privilegi a l’abast de molt pocs, normalment amb molta experiència i molts anys. Haver fet allò amb 30 i pocs anys era una fita extraordinària, segons ell, que demostrava ben bé que el Pere devia ser molt i molt crack, per portar aquell “ocell”.
A mig camí de l’orgull i l’admiració pel meu germà, recordo que convertir-se en aquest crack li va costar moltes hores i un esforç titànic, amb alguns sacrificis vitals molt cars al balanç de la seva vida.
Tanmateix, sé que cada cop que volava amb el SEU avió, totes les dificultats viscudes per arribar a pilotar-lo quedaven a terra, amb els paisatges que deixava enrere, camí del cel, #sempreamunt.
Arreu del món, fanàtics dels avions l’han fotografiat moltes vegades (el podeu buscar per la seva matrícula EC-JIL o pel seu nom comercial MANGO MNG BIRD), m’agrada pensar que en totes les fotos anteriors a l’abril del 2013, era el Pere qui estava als comandaments d’aquesta bèstia de l’aire.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com sempre, Eloi, ben vist! Sou unes generacions on heu tingut la sort de fer grana coses amb “poc” temps i cal gaudir-ne, tant de les passades, com de les futures…, que, de ben segur, el Pere n’és partícep i “instigador”.