Emigdi Subirats i Sebastià

A França estan que s’enfilen per les parets atès que el seu himne nacional, “La Marselleise”, va ser xiulat àmpliament durant un partit de futbol en què jugava la selecció estatal gala a París contra Tunísia. La reacció del primer ministre va ser immediata i concloent: cas que es repeteixi aquest fet infame en partits amistosos, els jugadors francesos tenen l’obligació d’abandonar el camp, així com tota representació oficial també ha de fer “via fora”. És a dir, els seus símbols nacionals són intocables i han de ser respectats. A la vegada, han tornat a posar damunt la taula el controvertit tema de la integració dels immigrants, ja que molts d’aquells  que varen xiular des del principi  la interpretació del “Allons enfants de la patrie” són nascuts i educats al territori de l’hexàgon i han gosat cometre una “infàmia” davant del món mundial. Els xiulets són repetitius atès que ja havien tingut lloc en altres enfrontaments esportius contra països del Magrib, els quals és ben sabut que compten amb molts de ciutadans residents a l’estat francès.
Fa uns anys vàrem topar-nos amb un esperpèntic problema diplomàtic quan es va interpretar l’himne de la República enlloc de l’oficial espanyol (ara amb lletra, i preciosa). Va ser un espectacle divertit veure com els espanyols també s’indignaven per una simple errada musical i demanaven respecte pel seu himne i pels seus símbols, els quals havien estat objecte d’un ultratge terrible!!!
Espanyols i francesos tenen la pell molt fina davant dels seus himnes nacionals, sembla. En canvi, des dels governs respectius (left or right, sinistra o destra, links oder rechts) per sistema s’ha discriminat i minoritzat qualsevol simbologia nacional catalana, la qual tenen dret a considerar com a regional  i el seu menyspreu no és gens punible, en considerar-lo una simple anècdota.
Els jacobins francesos i espanyols tenen lleis que porten a l’empresonament d’aquell o aquella que gosi pegar foc a la seua bandera nacional, mentre que és un simple acte de brètol si es fa amb la senyera catalana. El mateix succeeix en temes molt més greus com és el cas de morts  per motius polítics. L’assassinat del jove maulet Guillem Agulló, a la comarca dels Millars a l’abril de 1993, va ser considerat com una baralla juvenil i no va ser condemnat ni pels blavers d’Unió Valenciana ni pel PP (no se’ls va aplicar la llei antiterrorista ni es va il·legalitzar aquestes formacions). El seu assassí es va passejar pels carrers de Tarragona en la manifestació pronazi del dia de la raça d’enguany, la qual no va ser prohibida per les autoritats pertinents. En canvi, és obligatori que els mitjans de comunicació utilitzen la paraula “banda” i facin ús de l’adjectiu criminal a cada frase,  quan es refereixen a actes armats contra objectius espanyols. Uns són terroristes, els altres brètols juvenils!!!
He de confessar que va ser divertit veure les cares d’astorament dels governants francesos en contemplar com “La Marseilleise” era tractat com un himne estranger qualsevol al cor mateix de França. Els catalans i les catalanes, malauradament, ens toca sentir forasters tants cops a casa nostra que ja hi estem avesats en qualsevol indret dels Països Catalans. El novel·lista perpinyanès Joan-Lluís Lluís, que serà l’invitat divendres que ve al meu programa radiofònic “Lletres Ebrenques”, va escriure un assaig interessantíssim “Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos”, per tal de denunciar el lingüicidi que es practica al veí estat respecte al català a la Catalunya del Nord, on encara és vigent la frase  “Soyez propres, parlez français” (Sigueu nets, parleu francès). Els jacobins francesos mai no han tingut pietat, tal com explica magistralment l’esmentat literat rossellonès, amb les llengües regionals (considerades com a patois) ni amb cap simbologia que no sigui la d’ells. No deixa de ser curiós veure com ara ciutadans del seu país els paguen amb la mateixa moneda. 
Espero que no se’ls ocorri que sigui obligat cantar l’himne a les escoles en senyal de respecte. De fet, la lletra és força bel·licosa (aux armes, citoyens) i, en canvi, no la qüestionen com en el cas dels Segadors: Allons enfants de la Patrie Le jour de glorie est arrivé! Contre nous de la tyrannie, L’étendard sanglant est levé. Entendez-vous dans les campagnes. Mugir ces féroces soldats? Ils viennent jusque dans vos bras. Égorger vos fils, vos compagnes! Aux armes, citoyens! Formez vos batallons! Marchons, marchons! Qu’un sang impur. Abreuve vos sillons! Aux armes, citoyens! Formons nos batallons! Marchons, marchons! Qu’un sang impur, Abreuve vos sillons!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!