Josep Arasa i Ferrer

Certament alguns dels polítics existents, han transformat les escomeses electorals -que són d’indiscutible importància- en una pallassada comunicativa o en una font d’enriquiment personal. D’aquestes estrafolàries actuacions no hi ha país que es salvi.

Cansats de les promeses electorals dels partits belgues “seriosos”, el NEE (No a la mala política) proposava la creació de 400.000 llocs de treball, mitjançant un cartell que mostrava la seva candidata al senat, Tania Derveaux, despullada, igual com ho va fer Albert Rivera de CS a les primeres eleccions a les quals es va presentar. Però la Tania va anar un pel més lluny, va prometre a totes aquelles persones que s’adscriguessin a la seva llista que serien compensades amb sexe oral. Això si, les despeses de desplaçament i els preservatius anirien a càrrec del votant masculí, el qual tenia un temps màxim de cinc minuts per a fer la feina.

A Bèlgica el vot és obligatori i els partits -igual que aquí- s’omplen les boques de plans que no compleixen, alguns amb música coneguda: llibres gratuïts, creació de llocs de treball, ulleres gratuïtes per a tothom, augment de les pensions ….  La Tania, amb la seva denuncia, va provocar tot un fenomen a Internet, la pàgina web del NEE va esdevenir el portal de partit polític més visitat, més de mig milió de persones  la visitaven diàriament, una quantitat que supera la dels demòcrates americans o els laboristes britànics. Coherent amb la filosofia de denúncia, prometia que tots els escons que obtingues al Senat, quedarien buits.

A Itàlia el Partit Radical (PR) fou un partit actiu entre 1955 i 1989, que cansat de les falses promeses dels partits italians, canvià el nom per Partit Radical Transnacional, i va preferir desenvolupar l’activitat política o cultural sense participar en els comicis electorals.  Després del Congrés de Trieste fet l’any 1988 permetien l’adscripció dels seus militants a d’altres partits. A les eleccions europees de 1989 es presentaren en 4 llistes. Ciccolina, l’actriu de cinema pornogràfic italià, va ser escollida diputada al parlament pel Partit Radical. Entre d’altres gestes va proposar a Saddam Hussein la possibilitat de tenir relacions sexuals amb ella a canvi d’evitar la guerra del Golf. La proposta no va reeixir.

Ja fa anys que polítics honestos d’arreu d’Europa denuncien aquesta situació. Uns ho fan amb un meritori exemple d’honestedat personal, d’altres amb propostes legislatives de canvi, d’altres mitjançant la ridiculització de les practiques abusives dels partits i dels polítics. En aquest Estat també hem tingut i tenim molts pallassos i corruptes a la política  -en Gil i Gil, en Ruiz Mateos, alguna batllessa populista  incorporada al Parlament, presidents de la Generalitat sense altre mèrit que la seva alçada, ministres sense cap experiència en el món laboral, polítics panxuts disfressats de capellà dogmatitzat, etc, etc- el problema és que hi ha un sector dels electors, cada dia més gran, que els ha considerat seriosos i els han votat.

En aquest moment del triomf comunicatiu el principi bàsic de la democràcia electoral és “que parlin de mi, bé o malament, però que parlin”. Així els partits han abandonat els grans objectius de lluita -socials, econòmics, nacionals, etc.- esdevenint ells l’objectiu, per fer-ho necessiten actors demagògics que cridin molt l’atenció. Estan matant la intel·ligència i el sistema democràtic, sense donar cap alternativa.

PS.-Un article d’Andreu Barnils publicat a Vilaweb ens descriu les les conseqüències d’aquest teatre a casa nostra. https://www.vilaweb.cat/noticies/nosaltres-els-caiguts/