Després d’esmorzar, hem sortit de la part d’Oleiros on érem, en
direcció Ferrol. Si ahir vam fer-li el “baipàs” a A Coruña, avui l’hi
hem fet a aquesta altra ciutat, tot i que l’hem arribat a veure prou bé.
Hem fugit bastant dignament de les ciutats, amb l’única excepció de la
capital espiritual.
Tal com havíem planejat, hem anat a buscar la
costa, amb una incursió prèvia per l’interior. Realment, hem constatat
la diferència entre aquesta zona i la que deixàvem ahir enrera, en el
paisatge, la geografia humana, els hòrreos mateixos. Més atlàntica
l’una, més cantàbrica l’altra.
De l’interior cap a la costa. La
zona de Cedeira, la pujada cap a San Andres de Teixido (si no hagués
estat perquè veia el mar, el paisatge, tan pelat, em recordava el de
qualsevol port pirinenc, amb vaques incloses), Cariño, Ortigueira… han
anat quedant, lamentablement, enrera, i no hi ha hagut temps de veure
les Rías Altas (una bona excusa per tornar).
Després, ha semblat
com si una força estranya ens empenyés i ens fes córrer cap a la següent
parada. Les platges de Barreiros, llargues i suaus. La casa rural on
som, amb vistes al mar, a tocar de Ribadeo, frontera amb Astúries i a
tocar de la platja de les Catedrals.
Afortunadament hem arribat
amb prou temps com per anar a dinar a un xiringuito, a peu de platja, de
nom “Yenka”. Racions més que generoses. Després, descans i,
inesperadament, cap a Ribadeo a saludar l’amic de la paret perquè
l’hospedatge no admet targetes. Tornada a la platja, cervesa, entrepà…
Demà toca travessar Astúries, Cantàbria i arribar a Natxitua. Pel que
fa a Galícia, “game over”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!