L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
L’ordenació territorial, el Lluçanès i el meló
I el Lluçanès, on és?
Només de veure com s’ha aprovat, des del Govern de la comunitat autònoma de Catalunya, el tema de la nova ordenació territorial, ja n’hi ha prou com per témer el pitjor. Primer es va fer aturar el carro al conseller d’ERC, l’Ausàs, i en quatre dies ho aproven com si de cop el vingués d’aquí.
Ara bé, si mirem el que s’ha aprovat, tampoc estranya que ho acabessin fent, de pressa i mig passant desapercebuts. I és que amb l’excusa de recuperar el nom de Vegueria, n’hi ha que ja s’atreveixen a vendre fum i a mostrar garlandes de festa major. I no hem d’oblidar aquella dita tan nostrada que diu que “el nom no fa la cosa”. I mai més precisa, per cert, la dita!
Resulta que estem davant d’un acord que crea les vegueries que els ha semblat a ells -al territori que el bombin-, que permet recuperar el monstre d’interessos polítics, culturals i econòmics de l’àrea metropolitana de Barcelona, que acaba de buidar de sentit i competències les comarques, que manté les províncies i que es podrà aplicar segons els equilibris a Espanya i quan Espanya hagi fet els canvis que condicionen tot plegat. Vaja, un conte de por a la vora del foc, i embolica que fa fort!
(Segueix)
Com en d’altres coses, aquest govern autonòmic catalunyès, trufat de membres d’ERC -independentistes, oi?-, acaba contribuint de forma important a l’estabilitat de les propostes estatals i als plantejaments que consoliden l’estat de les autonomies. I és que ja és ben curiós que sigui un conselleria d’ERC la que faci una proposta d’organització territorial que buidi de continguts les comarques -i per tant de sentit- i que creï unes vegueries de llarga implantació per sotmetiment al marc estatal i que encara hauran de mantenir-les per la lògica d’aquest estat, per exemple en el tema electoral. I que anant molt bé, acabaran sent unes noves províncies amb altre nom i amb una forma diferent -i n’hi haurà més.
L’argument que justifica el buidatge del sentit comarcal -recordem que compartit per totes les forces amb representació al Parlament catalunyès-, és que els temps han canviat, que ara no és abans, que no calen més llocs de treball a l’administració, que no podem duplicar institucions i instàncies oficials, que amb organismes amb funcions de mancomunitat ja n’hi ha prou, que allò que importa és el benestar… I que allò que importa -però no diuen- és la ciutat, la concentració, els centres de poder. I com que les vegueries volen ser les noves províncies, per aquestes sí que podem treballar. El mitjà i llarg termini encara serà espanyol. Oi?
És tota aquella mentida de la política i l’art de fer el que és possible -vaja quina utilitat, oi? I quin agosarament, oi?-.
I és clar, amb aquesta aposta, el tema comarques no cal tocar-lo. Primera perquè no serviran per res i segona perquè això, com que sí que és competència de la Generalitat no cal que ens entretinguem a perdre-hi el temps. Si no han tractat de la vegueria del Penedès, de l’Aran o de l’Alt Ter, què voleu que facin amb el Lluçanès, el Moianès o el Baix Gaià?
Recordo quan la mobilització per la comarca era més viva i més activa -i feia sentir preocupació i ràbia a més d’un-, com en Nadal, en Boada, en Ribó, l’Huguet, l’Oliveras, el Carretero, el Puigcercós, en Matas, en Jordi Pujol, la Cuenca, en Rigol, en Pasqual Maragall, l’Espadaler, en Nel·lo, tots, de tots colors -o més aviat de tots els tons- deien que el Lluçanès, i el Moianès, si es tocava el tema territorial -si s’obria el meló, deia algun-, seria realitat. Ara, com que l’esmorteïment de la mobilització és evident, no es toca res i no es diu res. I ells no fan res. No tenen cap voluntat d’encarar els temes si no es fonamenten en els seus interessos polítics. Un fet que abans atribuíem a la distància dels polítics i el territori. Avui, malauradament, veiem com els del territori fan el mateix favor i servei a la comarca i veure com tot es redueix a les batalletes de partits, a penjar-se medalles corporatives i a obviar el tema comarques -per exemple, el cas del Lluçanès-, o als càlculs electorals… Una autèntica llàstima, no hi ha dubte, i una nova oportunitat perduda.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això de les vegueries s’ha fet als despatxos de Barsalona, i així sortirà (tothom emprenyat amb tothom). Talment com ha passat amb la “uniformitat” (que no “normalització”) del català.