El bloc d'Ernest Benach

A començament d’agost publicava una article al Punt on parlava precisament dels reptes del finançament, del desplegament de l’Estatut i on apuntava que l’única recepta possible era precisament la unitat, la unitat indispensable que com a país necessitem per sobreviure. Entre d’altres coses apuntava això:
Potser el govern de l’Estat no ho vol veure, com tampoc no volia veure la crisi econòmica, però des d’ahir té una nova crisi sobre la taula. Li volen treure importància, però per a totes les catalanes i catalans en té (i molta!). Ens hi va la capacitat real d’actuació de la Generalitat pels propers anys, ens hi va el benestar i el progrés i això no admet renúncies ni accepta discussions ideològiques o d’afinitat partidista.

(Continua)

I això que estava escrit a principis d’agost té més valor que mai, i ningú, absolutament ningú, ho pot posar en risc. Si no ens adonem d’una vegada per totes que la nostra única opció com a país és anar plegats, govern i oposició, el catalanisme que el 30 de setembre de 2005 feia un gest clar d’autogovern, estarem cometent un terrible error que pot tenir conseqüències en l’esdevenidor.

No podem dubtar, no podem equivocar-nos, no podem provocar que qui seu a l’altra banda de la taula negociadora ens marqui el nostre ritme i tampoc la nostra estratègia.

Sóc conscient que no és fàcil, però siguem capaços d’una vegada per totes de deixar l’interès de partit en segon terme. Posem per davant l’interès de país, que en aquests moments és el més important. I això només ho aconseguirem amb la unitat. Si no ho fem, la ciutadania d’aquest país tindrà encara més motius per estar desencantada amb els seus polítics. Si no mantenim amb fermesa la postura justa i lògica d’un millor finançament adequat a les necessitats del país, les generacions del futur ens ho podran retreure per sempre més. S’ha acabat la curta volada, és l’hora de mirar l’horitzó i assenyalar clarament cap a on podem anar i cap a on no anirem, encara que ens hi vulguin portar.

Jo no sé si hem de fer més pedagogia, o hem de ser més condescendents, o hem d’apurar les negociacions amb tàctiques unilaterals. No ho sé, i em sembla que ja no ho vull saber. El que sí que sé, és que hi ha vora d’un milió de persones al llindar de la pobresa a Catalunya. Que l’Educació, que és el futur del país, necessitat més recursos econòmics que mai. Que la llei de Serveis Socials, modèlica certament, necessita fons econòmics consistents per a ser desenvolupada. Que els mitjans públics de la Corporació, fonamentals des del punt de vista del país, de la nació, necessiten recursos suficients. Que la pagesia d’aquest país necessita saber cap on ha d’anar, i per això necessita recursos. Que la Sanitat d’aquest país està al límit en molts dels seus aspectes precisament per manca de diners. Que tenim pràcticament un milió d’immigrants que reclamen polítiques socials i a qui hem de poder donar resposta i integrar-los de manera coherent al país,…

I encara podríem posar uns quants exemples més, molts més per desgràcia. Tots en la mateixa direcció. El got està ple. És més, el got vessa… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!