El bloc d'Ernest Benach

Estem massa acostumats a fer política des de la confrontació més que no des del diàleg. Si tu ets d’un color, diràs blanc; si jo sóc d’un altre color, diré negre. I, així, la nostra incapacitat per posar-nos d’acord a l’hora de trobar el terme adequat –hi ha una gamma de colors immensa!– ens acaba convertint en ineptes i generant frustració, distància i descrèdit entre la ciutadania amb relació a la política.

I la política justament ha de ser el contrari. S’ha de basar en primera instància en la capacitat de diàleg, en la capacitat de trobar acords i en la capacitat de raonar. I perquè això sigui possible no hem de tenir cap recança a reconèixer que ens cal estudiar més, que ens cal escoltar més, que ens cal compartir coneixement i que ens cal ser més generosos. La política del segle XXI només es podrà fer des d’aquest concepte: o compartim coneixement i som capaços de seure en una taula per parlar, dialogar i trobar solucions als problemes, o la política agafarà unes altres vies d’expressió.

La política també és l’art de gestionar i de resoldre conflictes. I en el debat de la divisió territorial segurament hem fet el contrari. En comptes de dialogar, proposar, discutir i negociar, hem fet un conflicte de tot, i així hem demostrat que caiem una vegada i una altra en els mateixos errors.

És evident que els darrers anys s’han pres un seguit de decisions estratègiques que afectaven el Camp de Tarragona des de la irracionalitat o des de paràmetres que no tenien res a veure amb el diàleg constructiu o el raonament científic. D’exemples, n’hi ha a cabassos: l’estació del TGV; la connexió entre el TGV i el port; la mateixa gènesi de la universitat; la majoria d’infraestructures, o fins i tot elements més fonamentals per a la vida de les persones com l’ordenació sanitària.

El que vaig voler dir dissabte a Tarragona a les jornades ‘La riquesa de la complexitat: l’organització territorial al Camp de Tarragona’ és que s’ha de fer foc nou i que del passat només ens ha d’importar aprendre què hem fet malament per no caure en els mateixos errors. Perquè tots n’hem comès, d’errors, i ja toca que aprenguem la lliçó.

Dues reflexions més, encara. La primera: la divisió territorial natural d’aquest país no és la província. La província és el que se’ns ha imposat històricament al llarg de segles i és la divisió territorial de l’Espanya centralista, representada durant molts anys pel feixisme. La divisió pròpia de Catalunya és una altra.

Quan el Govern fa una llei de vegueries pot agradar més o menys. Per això hi ha el debat parlamentari. Però el que és innegable és que és un pas valent, ja que per primera vegada el catalanisme polític planteja una divisió territorial pròpia del país que supera la província. Per tant, això ho hem de valorar.

I la segona: a Catalunya ens passa massa sovint que els debats paral·lels ens fan perdre el valor de les decisions importants. Dic això perquè en l’elaboració de la Llei de vegueries hi ha hagut un debat intens sobre les capitals. Jo mai no discutiré que Tarragona ha de ser capital, entre altres coses perquè ho és per mèrits propis, per història, per tradició i per moltes altres coses que qui les negui és que no viu en aquest món.

Però aquest no és el problema. El veritable problema és que els nostres territoris no s’haurien de barallar per veure quin servei territorial aconsegueixen esgarrapar als altres, sinó que haurien de fer pinya per sumar sinergies. Per exemple, jo sóc partidari que el director de l’aeroport de Reus i el director del port de Tarragona o bé sigui la mateixa persona o bé estiguin sota el mateix comandament. Aquí és on hi ha el futur. I si som capaços d’entendre que la gestió de les infraestructures, entre altres coses, s’ha de fer de manera pensada des del territori, amb criteris del territori i, per tant, a partir de l’entesa del territori, llavors el Camp de Tarragona tindrà unes possibilitats immenses. I qui diu el port i l’aeroport, diu la universitat o l’estructura sanitària i la seva ordenació. O és que volem més serveis terciaris en l’àmbit de la sanitat en aquestes comarques?. Tenim dos hospitals universitaris de referència, Sant Joan i Joan XXIII que podrien oferir encara més serveis d’alt nivell. De fet, podríem parlar de tantes i tantes coses…

Durant molts anys s’ha parlat del triangle Reus-Tarragona-Valls, un concepte que està passat de moda, perquè, senzillament, ja no existeix. És evident que avui hi ha una línia de costa i una línia d’interior, i és evident que les potencialitats ja no s’acaben amb Tarragona, Reus i Valls, que les tenen, òbviament. En aquests moments han emergit al territori altres zones que tenen un pes específic en àmbits diversos i complementaris. Per tant, i per ser més justos, a hores d’ara hauríem de parlar d’una figura geomètrica o d’una paral·lela que també aplegués per la part interior Montblanc i Falset, per exemple, i per la part de costa, Cambrils, Vila-seca i Salou, ciutats que tenen un pes i que a més tindran una rellevància molt gran en el futur d’aquestes comarques.

Amb això què vull dir? Doncs que a més de les capitals hem de definir el paper que cadascú pot tenir en aquest conjunt. I això significa que la relació entre ciutats només es pot plantejar des del respecte i la generositat. Tothom, sense excepció, ha de ser generós.

Però és que, a més, vivim en l’època de les grans aliances i les grans complicitats. Qui triomfa és qui és capaç d’aliar-se. És a dir, ja no guanya el més fort o el més gran. Avui guanya qui té la capacitat de seduir, de convèncer i d’entendre’s amb més gent. I això passa arreu. Per desgràcia, en l’àmbit que passa menys és en la política, i aquest és un error que no ens podem permetre, i menys en la política territorial.

I el futur per on ha d’anar? Doncs el futur l’hem d’encaminar des del respecte mutu; des de la bona voluntat; des de l’autocrítica, però no des de la crítica irracional; des de la voluntat de trobar solucions als problemes reals de la gent. I també passa per dotar de criteri científic els conflictes que, per desgràcia, estan dominats per qüestions de pell. I la pell i la política són mals aliats. El debat ha de ser intel·ligent, serè, constructiu. Hem de poder parlar amb tranquil·litat, perquè només d’aquesta manera, parlant amb serenor, arribarem a conclusions positives per al conjunt de la ciutadania.

Al Camp de Tarragona tenim un futur brillant, un futur immens, un futur amb moltes possibilitats, però aquest futur passa perquè ens entenguem. És el gran repte de futur que tenim en aquestes comarques. I jo crec que el repte s’ho val i que tots plegats hem de posar moltes dosis de racionalitat, de coneixement i de rigor a l’hora de fer les coses.

Davant d’aquest nou marc és urgent que les autoritats polítiques, els partits, les institucions i els ciutadans fem un esforç seriós per arribar a una entesa, l’única garantia perquè aquestes comarques siguin un referent en el conjunt del país i més enllà de les nostres fronteres. Es tracta que siguem conscients de les capacitats que té aquest territori per convertir-se en un dels llocs més emergents de la Mediterrània. I això no és cap utopia ni cap il·lusió. Senzillament és un projecte de futur i una realitat possible. Però perquè aquest futur sigui possible cal que tots fem un canvi d’actitud radical. I proposo que aquest canvi el comencem a fer visible a partir d’ara mateix.

I perquè això sigui possible hem d’intentar seure en una taula; hem de deixar de banda qüestions que no han ajudat gens en el debat; hem de deixar de costat també la pell, és a dir, aquesta superficialitat que hi ha en el tractament de determinats temes; hem de reconèixer tots els errors que hem comès i que ara paguem molt cars. I hem de ser capaços de dir: “Senyors, senyores, si anem junts el futur és nostre. Si no, estarem condemnats a la carrincloneria, a les engrunes i a no avançar ni com a territori ni com a país.”

Article publicat al Diari de Tarragona el dimecres 19 de maig de 2010

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!