El bloc d'Ernest Benach

Des de fa sis anys i mig tinc el privilegi de presidir el Parlament de Catalunya; una etapa en què les crítiques i les contradiccions han estat permanents en el dia a dia de la política parlamentària i han centrat tota l’atenció de l’opinió pública. Però si mirem enrere ens adonarem també que és un període en què la cambra catalana impulsa avenços socials i nacionals de gran abast que fins ara no s’han valorat en la mesura justa.

Penso, per posar un exemple, en la llei de serveis socials, de l’octubre del 2007, que ha necessitat un llarg procés d’implementació política i que està molt condicionada per la capacitat dels recursos econòmics de les administracions catalanes. I, tanmateix, és una llei que fa un salt endavant que fins aleshores era impensable en el marc de la protecció social al nostre país, i que ens acosta una mica –només una mica– als serveis de què gaudeixen els països nòrdics. És una llei que, tot i les limitacions pressupostàries, ha permès millorar la qualitat de vida i el benestar de milers de persones. I és fàcil també pensar en la llei d’educació, que va propiciar un debat intens en la nostra societat, i que ha blindat el sistema d’immersió lingüística.

En gran part, lleis com aquestes no s’han valorat prou a causa de l’obsessió per la immediatesa que viu la societat dels nostres dies, i que condiciona tant l’exercici de la política com la percepció que en té la ciutadania. Moltes persones voldrien veure grans canvis d’un dia per l’altre, exigeixen respostes urgents a demandes que impliquen grans transformacions. Però, precisament, les grans transformacions requereixen un procés, demanen rigor: per assolir-les cal fer passes successives en el temps, cal sumar suports, dotar-se d’instruments que permetin assolir els objectius. Aquestes són condicions a les quals la cultura de la immediatesa no ofereix rèdits de confiança ni suports electorals. I això porta massa vegades –el govern de l’Estat ens n’ha donat un bon nombre d’exemples en l’àmbit de la política econòmica– a posar pedaços i abusar de les decisions populistes, en comptes d’impulsar mesures amb visió de futur, amb voluntat d’anar a les arrels dels problemes, de fixar les bases del progrés.

Dit d’una altra manera, cal ser conscients que les expectatives electorals van lligades al tacticisme que marca l’actualitat mediàtica, però els grans canvis del país responen a estratègies a mitjà i a llarg termini els resultats de les quals només es fan evidents als ulls de la ciutadania en moments específics de rellevància especial.

Però si es fan les coses bé arriben aquests moments en què la ciutadania percep una transformació de fons. És el cas de la iniciativa popular per convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya, que la mesa del Parlament va admetre a tràmit dimarts passat. Fins ara, acceptar legalment aquesta iniciativa, latent en la societat catalana, era un pas impossible. I, de fet, hauria estat impossible sense la llei de consultes populars per la via de referèndum, aprovada el 17 de març pel nostre Parlament. I no hi hauria hagut aquesta llei de consultes populars sense la cobertura competencial de l’Estatut, ni sense unes composicions i uns equilibris de govern determinats. I abans, i en l’endemig, podríem assenyalar una infinitat més de condicions –criticades totes al seu moment– que s’han hagut de complir per arribar a aquest punt.

Ens trobem en un punt que no és d’arribada, sinó que és un pas més, un pas que permet avançar amb dos objectius paral·lels: la llibertat i la democràcia. D’una banda, cal valorar l’avenç en la llibertat nacional dels catalans que comportaria la possibilitat d’exercir el dret a decidir el propi futur com a país. De l’altra, cal entendre que tot plegat es tracta d’un avenç democràtic, que posarà a prova les resistències que hi pugui haver a Catalunya i a Espanya contra la lliure expressió política de la ciutadania en referèndum.

Que aquest pas vagi endavant dependrà de la voluntat de la ciutadania, de la bona feina que es pugui fer en el tràmit de recollida de signatures i de l’acceptació o el rebuig de la iniciativa al ple del Parlament. I després encara quedarà l’autorització del govern estatal a la celebració del referèndum. Aquest serà ja un altre capítol, el de la propera legislatura. Però siguem conscients que ara ja l’estem escrivint, i que el seu curs quedarà marcat pel proper procés electoral, que determinarà el pes de cada partit en la cambra legislativa dels propers anys.

Tot plegat només és un exemple. Un exemple per explicar que, malgrat la percepció que puguin generar els enfrontaments polítics que ocupen el debat públic, vivim processos polítics de grans transformacions econòmiques, productives, socials, culturals i nacionals. I que aquests tenen lloc en les institucions d’autogovern de la nostra nació. Una nació que és i que existeix, digui el que digui un tribunal allunyat de les nostres realitats.

El 30 de setembre del 2005 vam aprovar l’Estatut en sessió solemne del Parlament. Va ser el moment de l’emoció. Aleshores Catalunya va vibrar. Ara, el juny del 2010, és l’hora de l’esperança en el futur, i Catalunya el pot començar a escriure amb eines renovades. I que ningú no s’equivoqui, de vegades els arbres no deixen veure el bosc, però el bosc existeix i cada cop és més extens.

Article publicat al diari El Punt, el diumenge 13 de juny

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!