El bloc d'Ernest Benach
La força de la unitat. L'esperit de la renovació.
Adéu, Espanya?
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
El documental ‘Adéu Espanya?’ que TV3 va emetre ahir al vespre comença d’aquesta manera, recordant la darrera estrofa de l’”Oda a Espanya’ (1898), de Joan Maragall. El reportatge, des que arrenca la veu en off que recita Maragall fins que acaba amb imatges de castells que cauen per tornar-se a aixecar amb més solidesa i forces renovades –quina gran al·legoria!-, és un treball periodístic excel·lent que mereix el reconeixement i la felicitació més sincera a Dolors Genovès –la directora-, als periodistes que han treballat en el reportatge, i, sobretot, a Mònica Terribas per haver decidit emetre el documental en horari prime time, complicat per la competència existent entre televisions. Quin gran encert!
Les primeres xifres, amb 733.000 espectadors de mitjana i un 24 per cent de share, demostren fets i desmunten tòpics, com que la política no interessa a la gent. I tant que interessa! Quan es parla de política amb rigor i de manera seriosa, constructiva i participativa, són molts els que s’interessen i volen dir-hi la seva. I el d’ahir va ser, sens dubte, un gran exercici de pedagogia política. Pocs esdeveniments televisius tenen el seguiment i el ressò que va aconseguir ahir ‘Adéu, Espanya?’. Perquè aquesta és una altra consideració a tenir en compte: El reportatge televisiu va ser retransmès i comentat de manera espontània a les xarxes socials, especialment a Twitter, amb uns resultats igualment aclaparadors, com ho demostra que el hastag #adeuespanya va ser el més seguit a tot l’Estat espanyol, poca broma…
Pel que fa al documental, en destacaria tantes coses! Seria fantàstic escoltar en boca d’espanyols les opinions que ahir expressaven anglesos, danesos i canadencs. Però està clar que la democràcia a Espanya és molt més jove que a la Gran Bretanya, Dinamarca, o el Canadà, i que el camí cap a la plena sobirania no serà fàcil. Però a nosaltres ens toca perseverar i anar guanyant consciències i la batalla ideològica del dia a dia, que és la que ens portarà al final del camí.
Per als qui fa anys vam decidir que el millor per a Catalunya era deslligar-se d’Espanya i esdevenir un estat propi, aquests canvis il·lusionen i motiven. Qui ens ho hagués dit, fa només uns anys, que hi hauria consultes populars a favor de la independència de Catalunya, o que la televisió pública, en un gest d’absoluta normalitat, hauria emès un documental com el que varem tenir l’ocasió de veure ahir. Per això em quedo amb un missatge que circulava a Twitter després del reportatge i que deia: Per fi està sonant la nostra cançó. Jo hi afegiria: Apugem el volum!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cert, comença a sonar la nostra cançó, peró no oblideu que no ha estat gràcies a vosaltres.
Dius que per a molts, el millor per a Catalunya és deslligar-se d’Espanya.
Proposo que també seria el millor per a Espanya, alliberar-se d’un llast ideològic colonial, provincià, que no entén de pluralismes, amb la seva obstinació constant d’imposar la seva identitat nacional
unitària, uniforme, mentre sotmet la de la seva “perifèria”.
Espanya sempre ha estat, en aquest sentit, políticament conservadora i
culturalment unitària, oposant-se al medi social d’avui, heterogèni, políticament liberal i
culturalment divers, ja sigui local o global.
Potser només així, amb la seccessió de Catalunya, podrà adaptar-se a un món post-modern, diferent del que l’ha feta com és.