El preu de la no-independència
Que adesiara i encara ara el senyor Jordi Pujol ens surti amb estirabots contra la independència no hauria de sorprendre ningú. Pujol ha estat un dels principals enemics de l’Estat català en les tres dècades de vigent restauració borbònica (que no de democràcia) que hem hagut de patir. No mereix més comentaris. El que sí pot ser perillós i és una de les principals amenaces amb vista a les properes eleccions és que alguns es deixin entabanar per enganyívols cants de sirena dels qui fins ara han demostrat, amb fets, que no han abandonat el regionalisme tronat heretat dels seus antecessors de la Lliga Regionalista.
Els catalans som un poble que, actualment, i per dissort nostra, sembla que ens agrada escollir la via del mal menor i descartar, per no sé ben bé quina raó, la via del redreçament. En les properes eleccions autonòmiques, per tant, hi ha molta gent que podria optar per votar CiU, desencantats amb Esquerra i farts del nociu tripartit. Serà, sens dubte, un cras error. No seré jo, ni molt menys, qui defensi la vergonyosa actuació d’Esquerra, culpable de la sofrença del poble català amb la configuració d’un tripartit que enarbora sense desvergonyiment la bandera de l’espanyolisme socialista. Ara bé, ens hauríem de preguntar perquè CiU, una federació amb evident fam de poder, és capaç de renunciar al govern per no haver d’assumir el camí de la independència. Perquè és evident que CiU podria estar governant ara mateix amb Esquerra si al seu dia hagués dit sí als republicans a encetar el camí que portés la Pàtria cap a la seva llibertat plena. Un partit que prefereix renunciar al poder que no pas iniciar el camí a la sobirania no és ni molt menys un partit de fiar per als independentistes. Ens cal, per tant, una tercera via: la de la independència amb tots els ets i uts. Ja fa uns mesos que aquesta opció política està agafant cos i us puc prometre que amb vista al 2010 una gran força política independentista serà present a les eleccions. Entre tots li hem de donar embranzida i fer realitat el somni el dia de les eleccions amb un vot valent i no poruc, amb un vot d’ambició i no de mal menor. I que quedi clar que nosaltres farem al revés que CiU, i només renunciarem a pactar amb aquells qui vulguin ancorar-nos en el cementiri de la no-independència. La no-independència és el preu que, nosaltres, no estem disposats a pagar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si ha de sorgor una nova força política lliure de les hipoteques de la transició i dels successius Tripartits, avisa’m, que m’hi apunto.
Però la veritat és que no en sé veure cap símptoma. No deus voler dir el PRC? De bona voluntat, prou que n’hi posen, però els falta molt per esdevenir un partit parlamentari. O potser són les CUP? També els en falta un tros, els sobra doctrinarisme i els falta visió de conjunt. O potser una ICV renovada: aquests no és que els sobri doctrinarisme, és que són EL doctrinarisme fet home (i dona, per descomptat, i avet metàl·lic i tot).
Què, doncs? Un cop més, només hi haurà dues tries possibles: CiU o ERC. Tornarem a votar, amb el nas tapat, el mal menor.