Qui fou la figura més important del separatisme català de la primera meitat del segle XX, Daniel Cardona i Civit, ho escrigué de manera ben explícita fa més de setanta anys: «En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.» Ha plogut molt des d’aleshores, però aquestes paraules són a hores d’ara més vigents que mai. Espiritualment, no sé si som un clan d’Alaska, però són més d’un, de dos i de tres els qui ens desesperem, i amb raó, quan veiem tot el que es cou en el món de la política de fireta que tenim a Catalunya. Ara toca el finançament, abans l’Estatut o demanar el vot per a les eleccions espanyoles; i tots s’afanyen, un cop rere l’altre, a intentar convèncer-nos que són els més decisius a Madrid i els més catalanistes a Barcelona.
Au va! Tant CiU com Esquerra han demostrat que potser sí que tenen un bri de capacitat decisòria, aquí o allà, però que han abdicat de la seva responsabilitat de decidir en pro de Catalunya a canvi de miserables prebendes, sense importar-los de deixar orfes aquells qui els havien votat i els havien fet confiança. Cert és que en els grans temes d’avanç del nostre país (país català, és clar), el PP i els PSOE sempre faran front comú; i això és un partit perdut d’entrada. Però és que en temes menors, on ells podien forçar aritmèticament alguna mena de guany, encara que fos en forma d’engrunes (allò del peix al cove), han demostrat la seva incompetència i el seu servilisme. És més, si algú confiava en Esquerra per marcar de tant en tant algun golet més que CiU, aquest partit ha demostrat que té la pólvora igual de mullada i que, ultra això, fins i tot és prou maldestre (o desvergonyida) com per marcar-se gols en pròpia porta (llegeixi’s Ley de Tropa y Marineria i Ley de dependencia, per exemple). Vist el panorama, si ja és absurd anar a jugar un partit perdut d’entrada, amb l’arbitre comprat, i començant amb un 20-0 en contra… més absurd encara és enviar-hi uns equips que ni tant sols senten els colors i que només juguen per uns diners i unes poltrones que a més paga i dóna l’equip rival. És per això, doncs, que des del sobiranisme i la catalanitat l’aposta més ferma, decidida i conseqüent és la de no ser partícips de tot aquest paperot, de tota aquesta tragicomèdia. Votar CiU o Esquerra no ens servirà de res als catalans; només per continuar essent humiliats a la capital de l’Imperio, o de fer el paperina a Catalunya. L’opció del sobiranisme ha de ser la del camí recte, el de la proclamació unilateral d’independència i de l’Estat català. Qualsevulla altra opció de les defensades per CiU i Esquerra es més del mateix, l’opció de la resignació i la frustració, ja que queda clar que si el tema es fotre, tant el PP com el PSOE no ho dubtaran mai, i s’uniran davant la insignificança de 5, 10 o 12 diputats catalans al Congrés o en front d’una Genaralitat impotent, incompetent i dirigida, a més, per l’enemic.
Prou de pidolar, anem a vindicar! Aquest es el camí! Hem de deixar de ser un clan d’Alaska i esdevenir espiritualment una nació plena i convençuda del què és i d’on vol anar. Cal bastir nous conceptes i dir les coses pel seu nom. En diuen que vivim en democràcia. Mentida! Fins que els catalans, tots, com a col•lectivitat no puguem decidir el nostre futur, no viurem en democràcia. Perquè per als catalans la democràcia només pot ser catalana, i no pas espanyola, francesa o italiana. Quan un alguerès, un rossellonès, un gironí i un menorquí, per exemple, puguem decidir conjuntament el nostre futur, llavors podrem afirmar que vivim en democràcia, i no pas ara, amb el territori dividit i el nostre vot valent el mateix que el d’un colonitzador que crema senyeres quan guanya el Madrid! Alguns diran que aquesta democràcia catalana que defenso és utòpica. Potser sí o potser no, però més val ser utòpic que no pas autolligar-se amb les cadenes de l’enemic i agenollar-se voluntàriament davant d’aquells a qui l’odi als catalans o la cobdícia els porta a entaforar el nostre poble en uns sistemes antidemocràtics que anhelen extingir-nos. Com més gent faci aquest pas de valentia, més aviat serem lliures. Ja ho digué Daniel Cardona: «Trencarem un empatx de ‘seny’; però Catalunya serà Catalunya per sempre.»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!