Ahir es va cloure a Sant Cugat una setmana d’activitats en record i homenatge de Joan Solà. Hi havia de ser, però finalment no vaig poder-hi anar. Hi hauria dit aproximadament això.
[…]
M’havia
compromès a participar en aquest acte i m’hi havia compromès no tant per
afecte personal –que hi era, i molt, sobretot d’ençà que vaig tenir el
privilegi de tractar Joan Solà en tenir cura de l’edició d’algun dels
seus llibres–, sinó com a director de la Institució de les Lletres
Catalanes. En tant que Premi d’Honor, Solà pertanyia al consell assessor
de la Institució, per bé que aquests darrers anys va ser tan conscient
que ja li faltava el temps que va declinar d’incorporar-s’hi activament.
Com a director de la Institució m’hauria
agradat dir només dues coses de Joan Solà. Primer, remarcar el respecte,
l’admiració fins i tot, que ell tenia cap als escriptors, en la mesura
que els escriptors forgen la llengua, la descobreixen i la reinventen.
És molt interessant fixar-se en la mena de lectura que va fer, posem per
cas, de Jaume Cabré o de Quim Monzó, sempre atenta a les virtuts
estilístiques de l’autor que llegia, a la seva capacitat d’exploració
dels recursos de la llengua, fins i tot –o sobretot– quan anaven més
enllà de les convencions de la normativa. I, en segon lloc, m’hauria
agradat recordar que era, ell mateix, per l’ús que feia del llenguatge i
de la manera de dir les coses, un molt bon escriptor. Potser no se
n’acabava de considerar. Però si el llegiu –i són moltíssims els
articles que paga la pena de rellegir perquè ni que passin els anys
continuen semblant escrits després d’ara–, si rellegiu Joan Solà, hi
descobrireu un estil, una força expressiva i una habilitat per atrapar
el lector que només és a l’abast dels més grans.