M’acaben d’arribar uns exemplars de l’últim número de la revista Escola Catalana,
que Òmnium Cultural publica cada trimestre, amb un monogràfic sobre
Joan maragall. Conté una quinzena d’articles i l’obre aquest paper que
vaig titular “Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord“:
[…]
Per què celebrem l’Any Joan Maragall? I
per què creiem que la celebració ha de tenir una projecció especial en
l’àmbit educatiu? No deu ser fora de lloc fer-se, entre d’altres,
aquestes dues preguntes, i mirar de raonar-hi algunes respostes, aquí,
en el monogràfic que la revista Escola Catalana ha volgut dedicar al
poeta per afegir-se, també, a la commemoració el 2010 i el 2011 dels
cent cinquanta anys del seu naixement i el centenari de la mort.
Hem d’admetre que caldre caldre, en
realitat, no cal. I de fet sempre hi ha qui retreu, no sense un bri de
raó, que de molts autors només se’n parli i se’n resi si els toca
alguna efemèride, i que de molts d’altres ni això. Però, igualment,
s’ha de convenir que les commemoracions són útils. Perquè l’arbitrària
casualitat del calendari dóna un pretext objectiu, no discutible,
acceptat, per mirar enrere, cap al llegat dels noms més eminents de les
nostres lletres, de la nostra cultura, i ens permet fer-ho amb més
efectivitat que cap altre pretext.
Però mirar enrere, per fer què? Aquesta
és la qüestió clau. Rere l’efemèride hi pot haver nostàlgia, necrofília
fins i tot, i aleshores aquest exercici de memòria possiblement seria
estèril. O hi pot haver l’esperit contrari: en el cas dels escriptors,
celebrar-ne l’aniversari ha de ser una manera de demanar-nos si encara
els llegim, si encara val la pena que els llegim, si encara ens diuen
coses, si encara ens parlen del present i del futur, si encara els
compartim. Aquest és el sentit de l’homenatge. Aquest és, en realitat,
l’homenatge que els devem: la relectura, la lectura, íntima i
compartida.
De quins autors té sentit celebrar el centenari?
Si commemorar efemèrides és tan útil com he
apuntat, aleshores correm el risc d’abusar-ne i ensopegar a cada repàs
amb aniversaris, centenaris i altres commemoracions. I si cada any se
celebra un Any o diversos, segur que aviat en quedarem embafats. Cal,
doncs, trobar una punta d’equilibri a l’hora d’escollir entre totes les
celebracions possibles les que poden tenir més raó de ser. I per a
això cal tenir en compte, si més no, dos paràmetres de reconeixement.
Un, el del valor de l’obra. L’altre, el de la popularitat de l’autor. I
tant un paràmetre com l’altre fan de mal objectivar.
Com es mesura el valor literari d’un
autor? Un rosari d’indicadors ens en dóna pistes: el lloc que ocupa en
les històries de la literatura, la presència de textos seus en
antologies, la permanència de les seves obres en els catàlegs
editorials, el nombre d’estudis i altres lectures que provoca, el
consens que s’ha format al voltant del seu valor.
I la popularitat, com es mesura? Hi
ajuda el nombre i el ritme de reedicions dels seus llibres, la
quantitat de senyals que ha deixat en la vida pública —com ara els noms
de carrers i places, d’escoles o biblioteques, els monuments i els
textos inscrits en plaques—, els ressons que evoca en l’imaginari
col•lectiu dels que el llegeixen, i també dels que no l’han llegit mai.
Aquell punt d’equilibri, però, no és una
mitjana aritmètica impossible entre aquesta mena d’indicadors. En cada
cas cal ponderar totes aquestes dades i impressions fins a decidir si
la commemoració està justificada —tant si és per aprofitar i
multiplicar la popularitat d’un autor ja popular com si es pretén
reivindicar i recuperar una obra oblidada o poc visible— i quines
proporcions ha de tenir.
Per què triem de recordar Joan Maragall?
D’entrada, per la fondària de la seva
empremta. És a dir, seguint el que hem dit ara mateix, en primer lloc,
per la seva popularitat, mesurable tant en la presència del seu nom en
l’espai públic, com per la resistència de la seva obra a l’oblit: és
probablement l’autor del qual més ciutadans podrien dir o si més no
reconèixer encara avui algun vers, i això que no ha estat editorialment
un afortunat. I també, en segon lloc, pels valors de la seva obra i
del seu testimoni personal —vinculat, per exemple, als fets de la
Setmana Tràgica—, sobre els quals, amb tantes dissonàncies com es
vulgui, hi ha un alt grau de consens.
Si commemorem l’Any Maragall, doncs, és
per posar en valor des del present un patrimoni que s’ha mantingut viu
fins a nosaltres. I posar-lo en valor ara i aquí comporta, a més,
fer-li passar la prova de ser llegit per lectors d’avui, i no des dels
estereotips heretats. Amb la confiança que trobarà aquests lectors i
que els seduirà perquè el mantinguin viu també ells fins a transmetre’l
a les generacions que vindran.
Per què esperem que a les escoles se celebri l’Any?
Perquè l’escola és i ha de continuar essent
l’indret on cadascun dels ciutadans de demà posa els fonaments del seu
marc de referències culturals, socials i personals. Un marc d’identitat
que ha de clavar arrels fondes per poder-se aixecar ben per damunt de
les conjuntures i les limitacions del present. I que es nodreix,
prioritàriament, de l’exemple dels homes i les dones il•lustres que ens
han precedit i, en especial, de la capacitat que han tingut
d’emparaular la realitat.
Però, per què Maragall? Perquè encara
és, com alguns pocs autors més, pura tradició viva. No tenim gaires
dubtes que una notable majoria dels docents d’avui pot parlar del seu
Joan Maragall, de com va incorporar el referent al propi bagatge a
partir de l’experiència familiar o de la descoberta de l’autor per
compte propi —posem per cas, a través de la presència d’uns versos en
un recordatori o d’un moment d’exaltació patriòtica gràcies a “El cant
de la senyera”—. I, si no, pot descobrir-lo justament ara, arran de la
commemoració, en el seu vitalisme complex i contradictori, i compartir
la passió de la descoberta amb els seus estudiants.
Per què direm que l’Any Maragall ha estat un èxit?
Perquè ja la sola convocatòria de l’Any va
suscitar nombroses adhesions. Perquè d’ençà de l’obertura oficial,
l’octubre del 2010, s’han convocat moltes activitats al marge de la
iniciativa institucional, de les quals de vegades a penes hem tingut
notícia, enriquint i eixamplant el programa que es pot considerar
oficial. Perquè durant tots aquests mesos uns quants editors han
decidit arriscar-se a posar a l’abast dels lectors llibres de Maragall i
sobre ell i la seva obra, de manera que avui llegir-lo és una tasca
molt més assequible que fa dos anys. Perquè moltes de les propostes,
probablement la majoria, es miren la figura i l’obra de Maragall sense
deix de nostàlgia i desacomplexadament, deixant-se tocar pel seu
exemple i per les seves paraules, fins a convèncer-se de la seva
vigència i del seu futur.
Perquè, així, durant l’Any hem constatat
que Maragall renovava la seva capacitat de ser –de continuar essent–
referent col•lectiu. Perquè estem segurs que l’onada d’activitats que
s’ha concentrat durant la celebració de l’Any n’allargarà l’estela
durant uns mesos o més. Perquè, per tot això, Maragall és, més d’un
segle després, viu entre els seus lectors. Amb imatges i paraules
acollidores com els versos que donen títol a aquest paper.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Domenec Sangenis ha respost el 13 Sep 2011 a les 22:20
realment els articles de la revista que he llegit a la web d’omnium son molt interessants
Com ens hagues agradat els nostres temps que a l’escola ens hagueren ensenyat Maragall de la manera que apareix en alguns articles d’experiencies pedagogiques a la revista ESCOLA CATALANA