[…]
De Suite tràmpol o el compte enrera
2
IX
Caminant, caminant, arribo fins a l’horitzó.
No poso en joc cap fet històric.
Només menjo arrels i herbes.
Poc dono la raó a qui es mou per contagi
o practica l’acció sense cap activitat.
La por fa collir flors en termes impossibles
on mai ningú no ha sabut fer un pont
ni s’han vist llums encesos enmig d’un sembrat.
Però els vells sempre ballen on l’herba no creix mai.
Fujo de pressa i guardo el que ha estat meu.
El dia ja no encén cap por ni cap desig.
Només algun dolor pot suggerir el diable.
Em plau d’imaginar l’univers
com una cadena circular en què
cap anella no és la primera ni l’última.
Camino i vaig de l’un costat a l’altre,
i no em sap greu de no arribar a terme:
a fer camí ja hi trobo complaença.
Els núvols xuclen el vent.
Poso el cap al cim d’una muntanya
i revesteixo de qualitats
la passa que sap servir-se de les arrels.
I, si tot comença per acabar,
tot acaba per començar de nou.
1
X
Tancant el cicle, retorno a l’u,
ara, però, amb tots els coneixements.
Transcorren segles i segles.
Les civilitzacions se succeeixen.
Cal afegir al saber una
més ampla dimensió de l’ésser.
Els homes lluiten els uns contra els altres.
Posen la intel·ligència al servei de males coses.
A l’un el preocupen els sentiments
ordinaris de la gent extraordinària;
l’altre s’interessa pels sentiments
extraordinaris de la gent ordinària.
S’aturen. Els satisfà un esquema
i maten la facultat de sorprendre’s.
I és fàcil d’endevinar que vindrà el dia,
després d’erupcions i esquerdes,
que l’univers continuarà existint
sense l’home.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!