El bloc del Director (ILC)

[…]

Divendres a la tarda es va batejar públicament el petit parc que queda sobre el pont de Vallcarca, entre els carrers de la República Argentina i la Costa, amb el nom de Jardins de Mercè Rodoreda. Anna Maluquer va poder llegir uns pocs textos, intensos, de Viatges i flors, en una pausa de pluja. L’alcalde Hereu, flanquejat per la regidora del districte i el president de l’associació de veïns del Puget (o Putget, o Putxet), va descobrir la placa. El temps tempestuós va fer encara més accidentat que de costum aquest acte, que va tenir -i això és un elogi- un aire marcadament de barri.

Dissabte l’antic passatge del Duc de la Victòria -aquell general Espartero que bombardejava la ciutat des del castell de Montjuïc, i malgrat això encara no l’havíem desterrat de l’espai públic- va ser rebatejat com a carrer de Francesc Pujols. L’ajuntament de Barcelona acollia així un antic suggeriment de l’Ateneu Barcelonès, amb el suport de la Fundació Pujols i l’ajuntament de Martorell, vila on el filòsof estiuejava tot l’any. La banda de Martorell va amenitzar l’acte amb una emotiva selecció de sardanes, mentre el capgròs del senyor Paco, així era conegut Pujols a Martorell, escoltava entre escèptic i divertit els parlaments de la regidora del districte, dels dos alcaldes i del president de l’Ateneu, Oriol Bohigas. La pluja, ara sí ara no, va ser prou respectuosa, com un toc d’hiperrealisme a la manera pujolsiana per arrodonir la festa.

Segur que reconeixements com aquests -i el de la primavera passada a Agustí Bartra al peu de la Rambla, i el que Gràcia farà a Rodoreda d’aquí a poc més d’un mes a la plaça del Diamant- no n’hi pot haver cada dia, ni dos per setmana, com excepcionalment aquesta. Però cal encoratjar l’ajuntament del cap i casal, tots els ajuntaments del país, perquè tinguin continuïtat. Perquè una de les mesures més efectives, si no van soles, per fer present la tradició literària i aproximar-hi els ciutadans que l’han de sentir com a pròpia, és poblar el paisatge familiar d’espais de memòria. Per acabar-los de fer significatius, però, no hi hauria estat de més afegir a la placa un text escollit de cada autor, i així fer-ne sentir la veu, reforçar el seu vincle amb el lloc i ajudar-nos a donar-hi valor.