El bloc del Director (ILC)

El passat 28 de desembre el poeta Màrius Sampere va celebrar els seus primers vuitanta anys i aquest darrer dijous l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, la ciutat que l’ha adoptat com el seu poeta, va celebrar-ho amb un petit acte al Centre d’Art Contemporani de Can Sisteré.

[…] 

El va obrir Jordi Valls, actual coordinador dels actes que s’organitzen cada any al voltant del lliurament del Premi Internacional de poesia que du el nom de Sampere, vaig seguir-lo jo i a continuació va parlar Montserrat Olivés, regidora de cultura i sampereriana contumaç, que va excusar els que no hi havien pogut ser: el mateix alcalde, Sam Abrams, Carles Duarte. Imma Colomer va llegir una tria de proses i poemes del poeta, que després de bufar les espelmes d’un pastís de magdalenes va dir unes paraules naturalment emocionades però també punxegudes. Després, molts dels assistents es van afegir a la celebració amb intervencions mesurades, i sentides, fins a l’esclat interpretatiu de Jordi Condal.

Vaig escollir llegir dos textos dels últims llibres, tan recents, i plens, de Sampere, que es podien vincular d’alguna manera amb l’acte. Primer “Agraïment”, de Pandemònium, on reclama la solitud de què el privem amb reconeixements com aquell, d’altra banda segur que afalagadors:

Estic profundament agraït a totes les persones que no m’escriuen ni telefonen. No deu haver-hi res tan confortable com tornar a casa i trobar la bústia buida, o com ficar-te al llit sense que a l’orella et brunzeixi l’insecte d’aquella veu insuportable.

Això era una hipòtesi; això no passa mai. Però si un dia, un sol dia es donava aquest cas, això voldria dir que jo havia complert la condició que imposa el mestre: s’hauria obrat en mi el miracle de morir i renéixer, de tornar a ser l’infant que, només ell, podrà entrar al regne dels cels. Tot sol, circumstància imprescindible.

Després, el poema 109, d’Altres presències:

No hi ha final,
ens ho han dit tantíssimes vegades.

Només ser,
només existir, néixer
de mare,
de pare i ràdium,
cap altra possibilitat.

Néixer, ser i existir suportant
la pròpia eternitat, més que res
en foscor, que és ira i abraçada.
Més que res en foscor, sols algun cop
vora una escletxa.

Aquesta escletxa que tant pot ser un indici encara més tenebrós de l’abisme o, al contrari, un imprevist signe amb què Sampere, murri, ens acabaria de sorprendre obrint, ara, a les velleses, una porta a l’esperança.