TocDeQueda

Tenia les meues sospites des d’un bon principi però necessitava més proves per demostrar una hipòtesi tant insòlita i agossarada. A més a més, la gravetat de l’assumpte i l’escàndol que es generaria em recomanaven molta discreció i prudència: l’afer és de tal magnitud que podria ensorrar l’Estat de Dret espanyol en qüestió de minuts. D’altra banda, no volia comprometre la meua integritat física ni la dels meus. És per això que, malgrat les moltes evidències que hi ha hagut al llarg del campionat, he preferit no fer esclatar la bomba informativa fins que he trobat un lloc segur on amagar-nos per evitar l’embestida violenta de particulars i institucions diverses. Tanmateix, l’espectacle mediàtic que ens ha deparat la catèrva de clàssics entre el Barça i el Reial Madrid del passat més d’abril, han precipitat els esdeveniments: ja no en tinc cap dubte. Així doncs, ara mateix, assumint totes les conseqüències que s’hi puguen derivar, estic en disposició d’afirmar taxativament la següent sentència: Jose Mourinho és un agent doble infiltrat a la “Casa Blanca” al servei del FC Barcelona.

Si la
qualitat més important d’un espia és la discreció, l’essència d’un agent doble
és radicalment antagònica: ha de ser una persona extrovertida i escandalosa,
sempre al bell mig de la notícia. Alhora, ha de demostrar una integritat i
fortalesa personals a prova de bombes i ha de transmetre fermes conviccions, on
no hi càpiga el més mínim dubte o vacil·lació. I tot, barrejat amb una gran
dosi de prepotència i antipatia. Per últim, l’agent doble ha de mostrar -i és
un element absolutament indispensable- una beligerància pública i extrema
envers l’enemic per tal que ningú no puga sospitar de la seua vertadera missió:
enfonsar l’entitat que sembla defensar a ultrança. No cal dir que Mourinho
compleix aquestes tres premisses bàsiques amb escreix: escandalós, prepotent
fins al moll de l’ós i enemic públic nº1 del FC Barcelona. Amb aquesta carta de
presentació, qui podria imaginar que Jose Mourinho és un traïdor?

I què en treu el Barça de tot plegat? En primer lloc i, sobretot, simpatia i seguidors arreu del món, paràmetre que es tradueix en milions i milions d’euros d’ingressos atípics. Mourinho cau tant rematadament mal que tothom se n’alegra quan perd; la gent anhela la seua derrota més, fins i tot, que el triomf del seu mateix equip. I clar, l’encadenament lògic és inevitable: Mourinho em cau de pena; per tant, vaig contra el Madrid; per tant, vull que guanye el Barça -màxim enemic i rival etern dels blancs-, encara que no siga l’equip del meu cor. Una de les empreses nordamericanes capdavanteres en el camp del màrqueting i les tendències de mercat –LookingForward Consulting– ha calculat que cada roda de premsa de Mourinho genera pel capbaix, a nivell mundial, 3500 adhesions a la causa blaugrana, que cal sumar als milers de nous seguidors que el Barça ha aconseguit pel bon joc i els triomfs que els darrers anys ha assolit l’equip de Guardiola. Per si fora poc, aquesta carambola d’afecció pel FC Barcelona està generant una animadversió no mai vista cap al Madrid, fins al punt que aficions com la del Màlaga CF que, tradicionalment, havia fet costat al Madrid, ara li ha girat l’esquena, després d’unes declaracions on el tècnic lus, la vespra d’un partit contra l’equip andalús, deia amb un despotisme de llibre que “si el Madrid em fes fora, no acabaria entrenant un equip com el Málaga”, en al·lusió directa a Manuel Pellegrini, ex entrenador del Madrid i actual entrenador de l’equip malagueny. Això no és tot però: l’antipatia mourinhana traspassa fronteres territorials i conceptuals, fins al punt que molta gent a qui el futbol no havia interessat mai, també gaudeix de veure derrotat l’arrogant “míster” portugués.

I com acabarà tot? Mourinho sap millor que ningú que la farsa té data de caducitat. És un mestre de l’aparença i la doble personalitat però és també molt conscient que el risc de ser descobert és cada dia més gran. Els serveis de contraespionatge merengues tenen la mosca darrere l’orella des que va dir que no li importaria entrenar a la selecció de Portugal. Això fou una petita relliscada que ràpidament va poder minimitzar amb una nova roda de premsa incendiària. El 5-0 també fou un moment delicat: se li’n va anar la mà descaradament. Per això, fa temps que va dissenyar un pla per deixar el Madrid sense alçar cap sospita. En algun moment de la temporada que ve, coincidint amb alguna derrota sonada, Mourinho tornarà a carregar -amb especial beligerància- contra Valdano i Florentino Pérez que, pressionat per l’afició i els socis compromisaris, l’acomiadarà fulminantment. Serà l’estocada final: la marxa de Mourinho -que tres dies després serà nomenat entrenador de la Selecció portuguesa- acabarà d’ensorrar el poc crèdit que li quedava a Florentino i la seua junta i originarà una crisi institucional de magnituds galàctiques de la qual tardaran molts anys a refer-se. I tot, gràcies Mourinho! Qui podia sospitar que el tècnic portugués era una màquina de fer culés?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!