TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

1 de desembre de 2011
Sense categoria
2 comentaris

Majoria absoluta, democràcia mínima

Els resultats de les eleccions legislatives del 20-N han generat, com era d’esperar, un intens debat al voltant de la llei electoral i la necessitat imperiosa de reformar-la. Tanmateix, tothom vol portar l’aigua al seu molí i, mentres uns reclamen una relació de vots i escons més proporcional, altres demanen un millor repartiment territorial dels diputats. Òbviament, als dos partits majoritaris ja els està bé la llei actual perquè, no cal dir-ho, beneficia el bipartidisme més flagarant. Tot amb tot, és probable que la solució es trobe a mig camí de les dues propostes de reforma: elaborar una norma electoral que, sense oblidar les circumscripcions territorials, no menystinguès la quantitat de vots totals de les formacions. Malgrat tot, vista la nul·la predisposició dels dos partits hegemònics, la hipotètica reforma no és més que una il·lusió, un miratge democràtic.

Des del meu punt de vista però, tots els sistemes democràtics –no nomès l’espanyol– tenen un element estructural molt més greu que el tractament estadístic dels vots; és, d’alguna manera, el pecat original de la democràcia: les majories absolutes. Des d’un punt de vista estrictament objectiu, una majoria absoluta és l’antònim perfecte de la democràcia. I no ho dic jo; ho diu el diccionari. Democràcia:“Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. És a dir, democràcia és consens, és arribar a acords, és negociar i cedir; és participar igualitàriament en la presa de decisions importants… I quina necessitat té un partit amb majoria absoluta de consens, d’acord, d’igualtat, de negociar, de cedir…? És evident: no cap. Poder absolut significa democràcia mínima. És per això que un sistema electoral plenament democràtic hauria d’incloure un mecanisme que evitès les majories absolutes, per molt que una força política acaparès més de la meitat dels vots o escons en unes eleccions. El partit en qüestió és podria acostar molt a la majoria però no mai podria assolir-la: necessitaria sempre el suport d’un altre partit. Seria un bon antídot  contra l’absolutisme democràtic i una manera de forçar les diferents forces polítiques a cercar acords i consensuar propostes, essència de la democràcia real. Allò més greu però, es que si algun estat modern introduís aquesta clàusula al seu sistema electoral, poc tardarien els partits polítics en crear les seues formacions “satèl·lit” per fer-se, igualment, amb el poder absolut. Ja ho va dir el filòsof anglès Thomas Hobbes: “L’home és un llop per a l’home”.

El descrèdit de la democràcia, cristalitzat en el massiu moviment 15-M, és fruit, entre d’altres coses, de pensar que aquesta paraula no és més que un sinònim de votació. És una reducció conceptual molt nociva i perjudicial per a la salut de les societats. A l’Estat espanyol, després de més de trenta anys de sistema democràtic, ningú no s’ha preocupat d’explicar què significa realment la paraula democràcia. A l’empresa, a l’associació de veïns, als equips de futbol, als sindicats o, fins i tot, al sí de les famílies… A tot arreu s’ha reduït la idea democràtica a una mera acció: votar. Hi ha un problema? Hem de decidir alguna cosa? Hem de resoldre un conflicte? Votem. Malauradament, aquesta reducció conceptual també afecta al món escolar i d’una manera especialment intensa: totes les decisions que poden prendre els i les alumnes pel que fa al funcionament de la classe es fan per votació. Per a ells i elles, com per a la gran majoria de la societat, la democràcia és votar. Aparentment, és un procediment igualitari i just però no fa més que anul·lar un dels principis més essencials de l’escola i l’educació: ensenyar i aprendre a dialogar i a posar-se d’acord. I això mateix aconseguiren els alumnes de 4t de la meua escola el dilluns 21 de novembre durant una espècie de joc “electoral” que els vaig proposar; una petita al·legoria de la política. La classe havia d’organitzar un viatge. Vaig proposar dos destinacions: Barcelona i París. Els vaig dir que havien de prendre una decisió. De seguida els i les alumnes es van posicionar i van optar per fer una votació. Hi vaig estar d’acord però, per assegurar un resultat útil, vaig “intervenir” la votació i vaig dir a cadascú quina ciutat havia de votar. El resultat final de la votació fou: Barcelona, 11 vots; París, 10. Els que havien votat Barcelona estaven contents i els que havien votat París, no gens. Als de Barcelona, els vaig fer veure que, per molta majoria que tingueren, no era una bona idea fer un viatge per passar-ho bé amb mitja classe disgustada. És en aquest moment que vaig tractar de fer entendre els i les xiquetes de 4t que les votacions no són mai una bona solució; que votar s’ha de fer com a últim recurs, quan ja s’han exhaurit totes les possibilitats de diàleg i consens. I quan els vaig preguntar per una possible solució en el conflicte del viatge, Lirios ens va donar una lliçó a tots i totes: “I per què no anem a un altre lloc que ens agrade a tots?”. “Això és fer política”, els vaig dir complagut i emocionat.

  1. Hola Dídac, com estas? Espere que molt bé; i com no dir-te que de nou ens has fet reflexionar una vegada més, d’una manera intensa i força interessant. I, pel que fa a la didàctica, una manera molt subtil d’enfocar el sistema democràtic. 

    Com sempre … genial!!

    Una abraçada! 

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!