TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Refugi de Pinet (França), 27 de juliol de 2007
Una xica toca la guitarra al menjador del refugi, unes taules més enllà d’on escric. Ara, tot just ha deixat la guitarra i ha fet cap a l’anhelada dutxa: les caminades per la muntanya tenen eixa recompensa, entre d’altres.
Hui hem fet el cim més alt de Catalunya: la Pica d’Estats. Ha estat una jornada intensa però considerablement inferior, en cansament i desnivell, a l’etapa d’ahir, la que va encetar aquest trekking circular d’alta muntanya que recorre el Parc Natural de l’Alt Pirineu, batejat amb el nom de “La Porta del Cel”. Iniciàrem la ruta des del càmping de Graus, després d’haver-hi passat la nit. Un desdejuni generòs ens aportà una energia que anàvem a necessitar…
Com he dit, l’etapa d’ahir fou d’una complexitat extrema, si més no per a mi, una persona eminentment urbana. Estic acostumat a l’activitat física diària però d’una intensitat moderada: la bici, que m’acosta a tot arreu, les classes d’educació física amb els meus alumnes, les nits de festa de ball intens… Però fer una marxa de tretze hores amb una càrrega considerable -dinar per a tres dies, aigua, roba de recanvi…- i superar un desnivell de 2000mts per senders i tarteres supera en escreix la meua condició física. Val a dir però, que aquest circuit muntanyenc, ben conegut en el món de l’alpinisme amateur, el vam haver de començar a l’inrevés per una qüestió d’allotjament: quan el meu cosí Marc va demanar de reservar tres nits de refugi consecutives no teníem lloc al refugi on havíem de passar la segona nit. L’única manera de poder fer la ruta els dies que l’havíem planificada era fent-la en sentit contrari i tots quatre -Marc, la seua xicota Lourdes, Carles i jo mateix- hi vam accedir sense cap problema… sense pensar les conseqüències físiques que podien derivar-se d’aquesta -aparentment- innocent inversió.
Si fas la ruta com cal, l’última etapa té un desnivell global de 2000m. descendents que recorres en 17 km -l’etapa més llarga de les quatre-. Nosaltres, no cal dir-ho, els férem de pujada, sense una etapa prèvia que anés preparant el nostre cos a l’esforç d’una manera paulatina. Foren tretze hores interminables de travessia, on tots quatre patírem de valent. L’espectacle del paisatge passà, a mesura que s’allargava la marxa, a un segon pla, fins al punt -en alguns moments- de ser absorbit completament per la desesperació. Nosaltres, “La Porta del Cel”, la vam començar per l’infern! Però al bell mig d’una de les nombroses ascencions, perduts a l’alta muntanya i completament desfets i conscients de la gran distància que encara ens separava del refugi de Vallferrera, un acudit que ens fa riure a tots:
“Ei, jo me’n torne a casa”.
No és fins a que no t’hi trobes al damunt que ho entens: no hi ha cap alternativa. Fa igual les bufes que tingues als peus, el mal que et faci l’esquena o les ganes que tingues d’asseure’t i fer la migdiada: cal arribar al refugi. Finalment hi arribàrem ja de ben fosc. La resta d’excursionistes ens esperaven asseguts a taula, impacients per l’àpat. Vam fer una dutxa-llampec i ens vam asseure a taula famolencs i absolutament exhausts. A les postres, la gent del refugi ens va explicar que havien estat a punt de donar l’avís d’alarma per nosaltres: si algú no arriba al refugi concertat, de ben segur que ha passat alguna cosa.
Com ja he dit al començament, aquesta segona etapa ha estat molt més agradable de fer, malgrat el cansament d’ahir: el cos es va adaptant. I sempre és una motivació afegida saber que vas camí de fer un cim emblemàtic. La idea, t’empeny. Després de coronar la Pica d’Estats i fer un suculent dinar muntanyenc -fuet, pa, formatge, galetes, pernil dolç…- davant un paisatge incomparable, hem fet cap al refugi des d’on escric aquestes paraules. La baixada no ha estat excessivament pesada i dues hores han estat suficients per arribar-hi. Certament, la visió del refugi ha estat d’allò més inesperada i emotiva. Després de dues hores llargues de camí estàvem desconcertats -i una mica preocupats- : segons els nostres càlculs de posició, ja feia estona que havíem d’haver trobat el refugi de Pinet, si més no a l’horitzó. I després d’uns instants de dubtes, ha sorgit del no res, de’n mig de la boira, talment com si es tractés d’una pel·lícula de terror. No cal dir que, de por, no ens ha fet pas quan l’hem vist!
Un cop hem descarregat les motxilles, protocol rutinari -comprovar reserves, mostrar carnets de la Federació Catalana de Muntanyisme…-. I després hem comprat quatre fitxes d’aigua calenta -a 3€ cadascuna!- per fer-nos una merescuda i reconfortant dutxa. Ràpida -els tres euros et donen dret a 4 minuts d’aigua calenta, sense poder tancar l’aixeta- però reconfortant.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola,
m’agradat molt el teu article. M’he traslladat per uns intants al Pirineu. He sentit per un moment eixe cansanci, recompensat amb l’arribada al refugi, la dutxa calenteta (jo casi que hagués comprat dues fitxes, iclús tres…). Eixa fam, recompensada amb el dinar muntanyenc que contes… aiiiiii, que bo que està el fuet quan es menja amb un tros de pa sentat a la vora del cami.
Ja esta clar, hem de fer un trequing ací al Nepal. Decidit! Llástima que en Marc no estarà amb nosaltres. Ara, el fuet no pot faltar. Ja sabeu, avans de tancar la maleta, feu una paradeta al súper.
Segur que l’experiencia serà del tot diferent en un context tan exòtic com el d’ací. Les muntanyes al Nepal son d’una altra magnitud i no n’hi ha de refugis com els que descrius. En canvi, el cansansi y un que altre yac a la vora del camí, están assegurats.
Un petó
PD. per cert, trobe a faltar un paràgraf al teu article. El final es massa brusc. Falta una frase a modus de conclusió, per tornar-nos a la realitat després de la deliciosa passetjada per la “porta del cel”. Fins aviat