TocDeQueda

Arco Barcelona-València, 30 de juliol de 2007

Les llargues caminades entre tarteres i valls escarpades han passat a la història. Faig cap a València i la velocitat del tren deforma el paisatge d’una manera estrident: per la finestra no es veu més que un remolí de colors del qual, amb prou feines, es poden intuir unes quantes formes: el blau de la mar, una casa llunyana, el perfil d’una serralada a l’horitzó… Després de quatre dies envoltat de natura i de la tranquil·litat que només aquesta permet, la velocitat del tren multiplica la meua mel·làngia, la tristesa de comprobar que tot allò que hem viscut, els camins sinuosos vora els rierols, les frondoses valls, la sol·litud i la pau dels cims, l’esforç desmesurat per arribar-hi, l’enorme recompensa del paisatge, la conversa i els dinars improvisats, la màgia dels refugis, les dutxes reconfortants, els capvespres de cartes, paraules i rialles… Tot, inel·luctiblement, s’ha convertit en record; en imatges i sensacions que m’acompanyaran per sempre més. La idea del viatge s’ha acomplert: ja no serà més. Com aquest quadern, que ha decidit de completar-se, de morir, fent coincidir la seua última pàgina, el seu últim sospir en blanc, amb l’epíleg d’aquesta innoblidable travessia per l’alt pirineu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!