TocDeQueda

Deia Josep Pla que descriure és una feina molt més difícil i complexa que opinar, raó per la qual tothom opina i ningú no explica res. Escriure és sempre un exercici altament subjectiu, per molt asèptiques que tracten de ser les teues paraules. Malgrat tot, estic radicalment d’acord amb l’homenot de l’Empordà. Opinar al voltant d’allò que es veu, s’escolta o s’ensuma, és infinitament més senzill que intentar explicar-ho d’una manera mínimament objectiva, sense passar-ho pel filtre egocèntric. Tanmateix, no és tant sols una qüestió de dificultat: les persones tendim a pensar-nos el centre de l’univers i, conseqüentment, ens costa d’entendre que la resta d’humans puguen sentir, pensar o mirar d’una manera diferent a la nostra. Hem d’aprendre a escoltar les persones i el món que ens envolta. A l’Índia, per diferents circumstàncies, m’ha estat certament difícil d’abstraure’m de la complexa realitat que m’envoltava: ni condicions, ni espai, ni tranquil·litat per escriure d’una manera mínimament honesta i pragmàtica. Per això no he fet més que opinar.

                                                                     Tren Delhi-Agra, 3 d’agost de 2008

Les poques línies que havia escrit fins ara no són, de cap manera, representatives del viatge que vàrem iniciar ara fa tres dies; no tenen, de fet, cap transcendència: les vaig escriure forçadament, sense ganes. Em sap greu d’encetar un quadern d’una manera tan lamentable però, de vegades, ja passa. No assegure cap filigrana literària en les paraules que seguiran però, si més no, volen afrontar per primer cop l’impacte que a tots tres ens produí Delhi i la seua indescriptible realitat urbana. Agafar un taxi a l’aeroport ja fou tot un experiment social: una torba d’homes ens oferiren fins a quatre tipus de taxis. L’entramat d’aliances comercials entre xofers, intermediaris, funcionaris i policia són d’una complexitat magnífica: de les nostres rúpies faran negoci, com a mínim, tres o quatre individus. La vertadera experiència antropològica però va començar quan eixírem de l’aeroport. Un cop arribàrem a New Delhi Railway Station, punt de referència per tal de trobar l’hotel que havíem reservat per internet, l’espectacle estava servit: no podíem, ni tan sols, creuar l’avinguda per endinsar-nos al Main Bazaar. Mai no havia vist un trànsit tan salvatge. Com sol passar amb aquesta mena de ciutats, l’espectacle consisteix en la seua realitat quotidiana, que dista anys-llum de la nostra. Descriure el trànsit d’aquesta megalòpoli és senzillament impossible. L’única manera d’entendre el cacau urbà que regna per cadascun dels racons d’aquesta ciutat és assumint la frase que un mestre de matemàtiques holandès em va proposar quan era a Alkmaar d’erasmus com a resposta d’un problema que ningú no sabia resoldre: The rule is there’s no rule. No hi ha cap acció per suïcida o temerària que semble que no es puga executar mentre circules a motor pels carrers de Delhi. El caos és insuperable. Allò més sorprenent però, és que no hem vist un sol accident durant els nombrosos trajectes en taxi que hem fet al llarg de la nostra estada, incloent-hi un en taxi-bici pel bell mig dels estrets i aglomerats carrerons del barri musulmà.

Com ja he dit, descriure la realitat “delihana” requereix d’una capacitat d’observació i d’anàlisi a l’abast de ben poca gent. El col·lapse literari és impossible de vèncer: com absorbir tot aquest allau d’estímuls i fer-ne una narració mínimament fidedigna?  Un cop aconseguírem de creuar l’avinguda ens endinsàrem embadalits per una trama urbana absolutament caòtica per als ulls occidentals. Potser allò més acurat per reflectir aquesta realitat és l’observació que féu la meua germana Martina unes hores després d’arribar: “Delhi és una mescla de Marrakech i Ouagadougou”. No cal dir que per a nosaltres dos la definició és perfectament vàlida car coneixem les dues ciutats; per a aquells qui no hi hagen estat, de ben poca cosa els servirà. Sembla que, de cop i volta, som a una ciutat medieval repleta d’automòbils, fils de xarxa elèctrica, samarretes de futbol d’equips europeus, tanques publicitàries de tota mena i mòbils d’última generació. La conjugació d’aquests elements és difícil d’assimilar.

Acaben d’aparèixer al nostre vagó dos militars. Escorcollen la maleta de l’home que seu just davant meu. La policia és també una constant pels carrers de la ciutat. Les grans avingudes i les cruïlles estan molt militaritzades. Malgrat tot, no hem viscut cap situació “delicada” mentre voltàvem pels barris més “populars”; no hem tingut en cap moment la sensació d’inseguretat que hom pot esperar d’un paissatge urbà tan massificat i caòtic. Ni tan sols la sensació que algú volgués fer la típica “estrabada”: a Delhi t’estafen sempre d’una manera “elegant”, amb una correcció impecable. Al taxi, a l’hotel, al restaurant… El preu de les coses mai no és el que pots llegir a la carta, al taxímetre o a l’etiqueta del souvenir. Considere absolutament legítim per part d’aquesta gent d’intentar estafar els turistes; tanmateix, també ho és per part nostra d’evitar que el volum de l’estafa siga desmesurat. Com diu la meua germana “a Delhi, tard o prompte te la peguen”. És, fins a cert punt, inevitable i, per tant, més val assumir-ho per evitar l’enuig.

Certament, qualsevol experiència quotidiana és per a nosaltres una aventura. Sense anar més lluny, la cambra de l’hotel on hem passat les dues nits: un espectacle de calor, humitat i decrepitud. No era precisament la cambra que havíem vist a la pàgina web de l’hotel. Era, en tot cas, previsible: 15 € per dos nits, una habitació triple, amb desdejuni inclòs. No podíem esperar una suite. Poc a poc però, el xoc inicial es converteix en quotidianitat i comencem –o, més ben dit, la nostra percepció– comença a fer-se a la nova realitat:l’últim dia d’estar-nos-hi, després d’un munt d’hores suportant la xafogor i els olors de la ciutat, ens venia de gust de tornar a la nostra cambra. L’adaptació humana és inescrutable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!