TocDeQueda

Sóc a la
terrassa d’un dels hotels més luxosos de Trinidad. Una bandeta de sis músics
encapçalada per un trompeta excepcional anima el migdia calorós amb “havaneres”
i cançons “famoses” adaptades a ritmes cubans com Strangers on the Night de
Frank Sinatra, que acaben d’interpretar d’una manera brillant. Estar assegut en aquest
lloc és un petit privilegi essent, com és Cuba, una illa que, per a la gran
majoria dels seus habitants, no entén de privilegis. A Cuba, com a la resta de
països subdesenvolupats o, directament pobres, els turistes tenen (tenim) un
status especial, de rang superior. Això és certament ofensiu; un fet que m’incomoda,
si més no, conceptualment. És, no cal dir-ho, un aspecte llastimós del viatge;
un residu colonial i sectari ben vigent a tot arreu de l’illa. Sóc conscient
però que aquestes paraules emanen un ferum incoherent molt difícil de rebatre.
La pregunta o reflexió retòrica és ben elemental i evident: si tant m’incomoda
aquest llast colonial, per què no fuig dels hotels i d’altres establiments reservats
a turistes o cubans adinerats? I per si fora poc, per engrandir encara més la
incongruència, tinc damunt la taula el llibre “Diario de un combatiente” d’Ernesto
“Che” Guevara. Qui dóna més?

Tanmateix, hi ha una sèrie d’elements que “atenuen”
i, fins i tot, poden arribar a “excusar” la incoherència d’estar assegut en un
lloc que em fa sentir una mica incòmode d’esperit. En primer lloc, val a dir
que molts establiments “per a cubans” tenen unes condicions higièniques, si més
no, “qüestionables”. En aquest sentit, no fer-ne ús no és –només– una qüestió
de comoditat: en aquests països –m’ha passat més d’una vegada– el tema de l’aigua
i els aliments et pot jugar una mala passada en forma de diarrea i alteracions
metabòliques diverses que, clarament, poden amargar-te l’estada d’una manera
dramàtica. No prendre res en locals “sospitosos” és una recomanació del mateix
Danilo –el bicitaxi de Camagüey amic de ma mare–. Em va dir que no me la jugués,
que el nostre estómac no estava acostumat. “El nue’tro ya e’ de piedra!”, em
deia rient. La meua addicció al cafè amb llet matinal també és un dels motius
pels quals acabe sempre en els llocs per a turistes: són ben poques les
cafeteries que tenen llet i això, per a una persona com jo –incapaç de veure
cafè estricte– és un handicap important.Tot amb
tot, aquestes paraules no volen convertir-se en cap coartada moral; són, només,
un intent d’explicar la dificultat de desempallegar-se d’una condició –la de
turista– que et persegueix d’una manera implacable a la qual, fins i tot l’actitud
de molta gent del carrer, t’hi aboca: per molt que tractes d’amagar la teua
condició de “yuma” –mot pejoratiu que fan servir per anomenar als turistes–,
els cubans continuen tractant-te com a tal. I, de vegades, quan acudeixes a
llocs o comerços de cubans, et miren malament, com si tractares d’estalviar-te
diners evitant de pagar en divises. Aquesta actitud és, fins a cert punt,
inevitable –especialment a les grans ciutats–, degut a la penúria –que no misèria–
que viu gran part de la població. Unes dificultats que començaren a principis
de la dècada dels noranta, quan la Unió Soviètica deixà de donar suport
comercial a Cuba. Fou l’anomenat “Período Especial”, que durà fins l’any 1997. Fou
una època de dramàtiques restriccions i racionaments: no hi havia de res per
culpa del criminal embargament nord-americà –encara vigent–. El mateix Danilo
em féu una síntesi demolidora d’aquella tragèdia: “Nos cambió el humor en pocos
años. El período especial se lo llevó todo”.

Quan viatges sol calen,
necessàriament, uns dies d’adaptació emocional per començar a gaudir de les múltiples
experiències i anècdotes que t’ocorren quan et mous per un país desconegut
sense cap companyia. No és fins al tercer o quart dia que comences a entendre la
realitat en la qual estàs immers. Sense adonar-te’n, comences a deixar-te dur
i, de cop, perds la desconfiança que tot i tothom t’inspira durant els primers
dies de viatge. He parlat de “tres o quatre” dies per bé que és una quantitat
temporal absolutament relativa, condicionada per les característiques del país
visitat i, no cal dir-ho, la idiosincràsia personal de cadascú. Més enllà de la
variabilitat d’aquest interval temporal però, és un fet contrastat que si “resisteixes”
la solitud viatgera durant uns dies, la realitat se t’obri de bat a bat; és com
si, sobtadament, et posaren unes ulleres que et permeten de veure les coses d’una
manera diferent i comprensible; unes ulleres “graduades” a la realitat que t’envolta.
Comences a orientar-te i a reconèixer llocs i carrers; comences a entendre la
manera de parlar de la gent i el seu sentit de l’humor; t’impregnes del seu
accent –si parles la seua llengua–; perds la por a interactuar i mantens
converses que abans rebutjaves amb un preventiu “No, gracias!”; et desfàs dels
caça-turistes amb humor, donant-los corda i conversa; i, sobretot, la gent que
t’envolta comença a reconèixer la teua persona i a respectar-la o ignorar-la talment
com si t’hagueres convertit en un element més del seu paisatge quotidià.
Precisament ahir per la vesprada vaig notar aquesta sensació, aquesta
metamorfosi turística. Al bell mig d’un xàfec d’estiu, em vaig refugiar a una
porxada i una amable velleta m’oferí d’entrar a sa casa, on m’hi vaig estar
conversant fins que durà la pluja (…) També vaig conèixer una parella d’holandesos
a qui vaig “rescatar” d’una dona que els demanava tot el que duien al damunt. I
una mica més tard, vaig conèixer un xiquet molt espavilat que no feia més que
empaitar turistes. A mi també em demanà de tot però quan va veure que jo era un
“yuma” diferent, va canviar la seua actitud. Aparegueren també unes amigues
seues i començaren a contar-me coses de l’escola. Els vaig dir que era mestre i
la conversa fou ben interessant i divertida. I, sense que m’ho demanaren, els
vaig convidar a berenar. I, ara mateix, me’n vaig a la platja amb unes
gal·leses amb qui compartiré el trajecte en taxi per fer-lo més econòmic. Les
he vist parlant amb un taxista i “sin ninguna pena” –com diuen ací– els he
preguntat si anaven cap a la platja. M’han dit que sí, que a les 13’30 estigués
una mica més endavant d’on les havia trobat. Així de senzill; així de fàcil; sense
cap vergonya. Si tot just hagués arribat avui a Trinidad, això no hagués estat
possible. De cap manera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!