TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Cuba
6 d’agost de 2011
Després d’uns dies de penúria
física he pogut agafar el vol cap a Cuba en unes condicions físiques
raonablement bones. Tot feia pensar que la travessia oceànica seria traumàtica:
des que vaig tornar de Cassà de la Selva amb la mare, Martina i les meues
nebodetes Maria i Laia, m’assolava un cansament exagerat i, fins a cert punt,
incomprensible. Tanmateix, dos dies de molt de llit i repòs han permès el meu
cos de recuperar una certa normalitat funcional. Així doncs, sóc a 9000mts. d’alçada,
en algun punt de l’oceà Atlàntic, a tres hores d’aterrar a l’aeroport
internacional José Martí de l’Havana. Allà, en teoria, m’estarà esperant un
home vestit de blanc que, reproduint una de les imatges més típiques dels
aeroports, portarà un cartellet amb el meu nom: “Didac Botella”. El taxista me
l’envia el meu amic Rafa Arnal, motiu o excusa principal de la meua sobtada decisió d’anar
cap a Cuba. Conec Rafa de quan anàvem a l’institut “el Clot”. És un any major
que jo però això no va impedir la nostra coneixença ja que compartia classe amb
la meua germana Núria. Rafa és un tipus molt dinàmic i enèrgic, de caràcter
obert i amb un punt frenètic. És professor de música a un institut de secundària
però, certament, és un artista polifacètic: llicenciat en Belles Arts, cantant,
actor, ballarí, músic… És, des d’un punt de vista de l’art, un humanista
modern que conjuga i combina diferents disciplines artístiques, tot vorejant-ne
les fronteres i enriquint-les mútuament. De fet, Rafa és a l’Havana per motius
de “treball”: li han concedit una beca del Politècnic per fer no sé quin
treball d’investigació relacionat amb les tendències artístiques de la capital
cubana. I, essent com és un cul de mal asseure, estic convençut que ja coneix a
mitja Havana i ha fet amistat amb tota mena de personatges de la ciutat. Doncs
bé, Rafa, en teoria, m’enviarà el seu taxista particular per replegar-me a l’aeroport
i portar-me cap al seu pis. És, no cal dir-ho, tot un descans arribar d’aquesta
manera a Cuba i estalviar-se la benvinguda assetjadora que els taxistes brinden
als nouvinguts.
Cuba, finalment. Tinc una gran curiositat per conèixer la
realitat d’aquesta intrèpida illa i contrastar-la amb la seua peculiar i convulsa
història: conquesta i aniquilació espanyola, guerra d’independència, influència nord-americana,
dictadura de Fulgencio Batista, guerra i triomf revolucionari, intent d’invasió
dels USA, conversió socialista de la revolució, guerra freda, període especial,
obertura… Però no és moment de fer cap reflexió perquè acabe de fer el primer
esternut del viatge motivat, clarament, pel fet d’haver-me llevat la manta per
escriure aquestes paraules inicials: l’aire condicionat està fent estralls!
Vaig
cap a Cuba amb la il·lusió d’un xiquet que està a punt d’obrir un regal; un
regal que s’imagina, que espera de fa temps, però que no té la certesa de saber
què és; un regal que està a punt d’obrir i que ja no pot esperar més… I en
aquest viatge-regal, m’acompanyen moltes persones al cor: mare, pare, germanes
i tota la gent que m’estime; a Altea, clarament, la porte al cap perquè la
pense i la recorde constantment; i també porte una persona al braç dret perquè
he decidit de posar-me la polsera que em va regalar a finals d’aquest curs. És
una manera d’agrair-li el detall i de “treure-la” d’Albaida per a que veja món.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola de nou! Ja et trobavem a faltar!! (I si, en plural, que sé que en som molts els qui pensem així…)
De nou un escrit que no deixa indiferent, amb un detall molt bonic … la polsera, és molt afortunada la teva amiga…
Bé, espere que et vaja tot molt bé i que tingues un magnífic començament de curs!!
Adeu!